De viatge

Último aviso para la señora Mireia Ripoll Gonzalez, embarque urgentement por puerta tres, vuelo con destino a Barcelona.
Corrent tant com li donava la faldilla del vestit jaqueta i les sabates de taló va arribar a la porta quan ja passaven la cinta que barra l’accés a l’avió
Esperense por favor, soy Mireia Ripoll.
Sostenia un maletí sota el braç i en la mà estrenyia la tarja d’embarcament i el dni . La cartera de l’ordinador la duia en bandolera i es cordava maldestrament els botons de la jaqueta amb la mà que li quedava lliure.
L’avió començà a rodar. Dues hostesses situades, una al començament del passadís i l’altra cap a la meitat , iniciaven les rutinàries explicacions de les mesures de seguretat.
Ben asseguda ja en el seu seient de la primera fila, va girar el cap maquinalment per veure si l’avió anava gaire ple; i és llavors que es va adonar que la hostessa del centre de l’avió era la Núria. La seva amiga de l’ànima de l’escola.
La Núria ja volia volar de molt jove i des del primer dia que va viatjar amb avió , s’havia après la gestualitat de les hostesses. La repetia a la Mireia, quan estaven soles, un munt de vegades. La Mireia es trencava de riure veien-la tant en el seu paper
Al aterrar la Mireia va esperar que sortissin tots els viatgers, i quan va veure la Núria, es va plantar davant d’ella sense dir res amb els braços estirats, assenyalant-la. El primer que va pensar, la Núria: qui és aquesta boja que ens escarneix?; però la va reconèixer . Era la Mireia, la seva millor amiga de joventut.
Es va aturar a tres passes d’ella i va estendre els braços imitant el seu gest mentre els seus ulls espurnejaven per l’emoció .
Després la Mireia va obrir lentament els braços. La amiga la imità i allà es va aturar el temps en el dessolat vestíbul de l’aeroport , fins que es van fondre en una abraçada, galta contra galta humides per les llàgrimes.