De sobte, sent la remor d'una barca llunyana

Tots els pobles de mar s'assemblen. Quan s'acaba el soroll, l'alegre exhibicionisme i el batibull de relacions socials de l'estiu entren primer en el ressò d'una mena d'eco, arrossegant encara les remors de crits infantils, de gresques de duració indefinida, d'aventures amb data de caducitat. Hi ha gent a qui li encisa aquest temps que precedix a la tardor, aquest curt període on es pot percebre la difusa frontera que separa les grans concentracions humanes dels dies grisos i desolats. Quan el vent i la pluja apareixen, la gent s'amaga dins la seva clova i les poblacions costaneres entren en un mutisme aclaparador. El silenci perfecte és un instant entre dos bufaruts de tramuntana, el moment posterior a la caiguda de la darrera gota d'una llevantada. El mar s'enterboleix, griseja, s'ondula, llepa amb avidesa les roques de l'espigó d'un port desocupat. Arriba l'hivern i el poble entra en letargia. El sol, avar, escalfa amb miraments. En els carrers solitaris les botigues de souvenirs tenen les reixes abaixades, l'asfalt enyora la multitud, les faroles donen massa llum per la poca gent que passa. Poc a poc però els dies s'allarguen i encara que sigui per insistència, s'entaula una bonança que invita a aprofitar els darrers raigs de llum de la tarda per donar un volt pel port i el passeig.

La Carla s'atura davant el monument a les dones dels pescadors. És un bloc de bronze on es pot veure esculpida una imatge femenina que mira cap al mar. Això de mirar és un dir, ja que els ulls semblen buits, mancats d'una vivesa que la Carla li retreu al desconegut escultor que la va modelar. Si hagués posat unes pupil·les, pensa, potser hagués reflectit millor l'angoixa de l'espera, la incertesa del retorn davant els sobtats cops de mar. Però la dona del pescador segueix mirant cap a l'horitzó, sense nines en els ulls però amb els cabells onejant empesos per un vent avui inexistent. La Carla també mira cap a l'horitzó. Mentre les minses onades s'estenen tímides al llarg de les pedres planeres del començament del port, el cel difuminat li retorna imatges de la seva joventut. Havia tingut un "novio", l'Àngel. Eren temps difícils, de missa els dies de precepte, de mans quietes i petons castos. Ella volia anar poc a poc. Ell volia tastar els plaers de la vida. Ella li va presentar els seus pares. Ell no volia compromisos, de moment, i se les va empescar per convèncer-la de que havien de tallar. Ja no es varen veure mai més. Ara la Carla té vora de seixanta anys. Filla única, va passar molts anys cuidant els pares fins que varen morir. Avui treballa cuidant gent gran. Amb l'experiència que té no li suposa cap problema. Viu sola en el pis on ha passat tots aquests anys i de tant en tant té alguna aventura imaginària amb el protagonista d'alguna novel·la romàntica. Conserva algunes amigues d'aquella època però la majoria s'han casat o han anat a viure a la ciutat.
De tornada al present, es gira cap al port i comença a caminar. Cap al final, gairebé al començament de l'espigó veu una dona que va en direcció contrària. Quan arriba a la seva alçada la saluda de manera protocol·lària. És la Marta, una senyora del poble amb la qual no hi té massa relació. Li venen al cap els dolorosos esdeveniments que aquesta dona, d'uns setanta-cinc anys, ha viscut darrerament. Fa uns cinc anys es va morir el seu home i no fa gaire que el seu fill el varen trobar en un descampat, fulminat per una sobredosi d'heroïna. La Carla se n'adona de que la vida no és fàcil per a ningú, que tothom té la seva creu i cada un pensa que la seva és la més pesant. De sobte, sent la remor d'una barca llunyana. En el silenci de la tarda, en la immobilitat suspesa de l'aire del crepuscle li arriba perfectament audible el repicar rítmic d'un motor. Arriba a l'espigó i puja les escales que la porten a dalt de les roques. A l'horitzó li sembla distingir la silueta d'un creuer. Per un moment, juga a imaginar escenes de viatgers ociosos, sopars amb el capità, vetllades de balls d'etiqueta. Somriu. Contempla com les darreres llums del dia es reflecteixen en el vaixell i sense saber molt bé com, sent que ha trobat la força per seguir endavant.