Cranc de riu

Un relat de: betixeli
Un bon dia en Dídac es va presentar al pis amb un crac per enlluernar a l'Anna un cop més. Ja hi havíem passat més d'un cop per una situació com aquesta: En Dídac picava al timbre i apareixia carregat amb algun objecte inesperat, al qual tots havíem de fer bona cara (l'Anna més) mentre el nostre cervell ja processava quins llocs quedaven lliures per entaforar el nou present.

Aquest cop es tractava d'una d'aquestes bèsties enormes de peluix que t'has de guanyar a pols a la fira, sent un as del tiro o coneixent el fill de tal i pasqual perquè te l'acabin regalant. El duia en braços, de tant que ocupava!

Un cop instal·lat a casa, el vam batejar amb el nom d'Eustaqui. Ens feia gràcia que un animalot de colors estridents i volum descomunal tingués un nom tan seriós; Eustaqui, el cranc executiu, tots ho visualitzàvem.

L'Eustaqui va viure uns mesos a l'altell, fins que un dia va aparèixer un nou noviet al qual l'Anna no s'atrevia a revelar l'existència d'aquell crustaci de peluix que havia conviscut amb ella els darrers temps, així que els companys de pis ens vam reunir per idear un destí solemne a l'Eustaqui.

Van sorgir idees boníssimes, com ara deixar-lo volar cel obert avall o fins i tot entaforar-lo a l'ascensor per tal que la veïna Rafaela morís d'un atac de cor només veure'l, però finalment vam posar seny i vam decidir tornar-lo al mar, al seu hàbitat, perquè pogués fer coneixença d'alguna cranc femella i poguessin tenir cranquets petits.

Va ser així com una nit d'agost vam portar l'Eustaqui a la platja de Bogatell, on les ones el devien desfalcar de la sorra i vés a saber a quina illa deu parar ara. Han passat els anys, i no n'hem tornat a saber mai més res, ni de l'Eustaqui ni d'en Dídac, que es va mig enfadar quan va saber com havien anat les coses; el noi es va enrabiar de mala manera, i no parava de repetir mig somicant “i si era un cranc de riu...”

Comentaris

  • original[Ofensiu]
    marialluïsa | 10-08-2015 | Valoració: 7

    Una bona història. De les que combinen realitat i ficció. Les meves preferides.
    Felicitats!

  • salut betixeli[Ofensiu]
    matràfola | 25-09-2014 | Valoració: 9

    No tinc per costum llegir relats i, molt menys comentar-los, però m'ha entusiasmat la història.
    Al fons, he (com diem a la meva terra) xalat.
    Quan vegis al Dídac li podries comentar que no es preocupi, els crancs de riu són totalment diferents dels de mar.
    I el cranc original, segur que se l'han cruspit les moixarres, heheheh.

    salut, bon escrit

  • De cranc a cranc[Ofensiu]
    Anemtirant | 25-09-2014 | Valoració: 10

    M'has fet recordar un cranc de riu que teniem com a mascota a l'escola. Era curiós , perqué teniem el costumbres d'anar-ne a pescar per menjar... pero aquell es va passar un parell d'anys en un aquari a classe. Fins i tot el vam tenir un estiu a casa, on la meva gossa se'l va intentar menjar i es va topar amb les seves pinces. Es deia Sebastià, es clar.

  • M'ha tret un somriure[Ofensiu]
    Eva Fabrés | 22-05-2014 | Valoració: 9

    Espero que això no hagi passat a la realitat, pobre animal! jajaja, un relat senzill però ben entretingut.

  • Segur que era de mar[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 21-05-2014 | Valoració: 10

    Estic convençut que si el vau deixar al mar és que era de mar. Si hagués sigut de riu hauria tornat a la platja i s'hagués dirigit al pantà de Vallvidrera. Allà n'hi ha uns quants. He gaudit i rigut aquest relat amb una carona de nen embadalit. Et felicito per aquest registre. Una abraçada.

    Aleix
    e

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de betixeli

betixeli

112 Relats

280 Comentaris

84359 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Surto a la terrassa i cullo tres fulles de menta, en tasto una i escric el que em ve al cap,
i el mateix faig amb les imatges que sorprenen els meus ulls d'aprenent, amb els fets que em remouen i amb els pensaments que faig crèixer sense saber-ne massa el destí. Escric el que sento, i al desar-ho en paraules és com si tot el que he (a)notat esdevingués més tangible, més compartible, més de veritat.