Contes del Raval: Novile

La víctima mirava al seu voltant, com si algú la seguís, com si tot el seu voltant fos una pintura fosca de Goya... Però no era cap pintura... Era la nit d'una Barcelona fosca dels primers anys del nou segle XX, on els pescadors recollien les seves xarxes, i les prostitutes tiraven les seves canyes...

La Novile... Així es deia, ningú sabia perquè... Només que es deia així... Novile... Caminava per un carreró ample quan de cop va notar una fredor... Una esgarrifança que li recorria el cos... Va accelerar el pas, dirigint-se a un dels carrers que componien aquella part de la ciutat que tothom odiava, però per la que tothom se sentia atret... El raval... Cada carrer que el componia era com una vena d'un organisme que donava sang intermitent a una ciutat que mai se saciava.

Novile caminava com si algú la perseguís. Però no hi havia ningú... Només una ombra... La seva ombra, alterada per l'opi ingerit. Cansada i fatigada, va seure al costat de Sant Agustí, aquell edifici s'alçava rere ella, i com un nen que acaba de néixer, la mirava fascinada.

-Creus en Déu?

Una figura que no es distingia, li parlava entre el fum de les clavegueres...

-He de creure en alguna cosa, no?
Va dir la Novile burleta.
La figura va dibuixar un somriure entre la penombra.

-Bé... Tindràs un lloc on anar.

La Novile no va dir res més... Res... Un tall al coll feia sortir la seva llengua per la tràquea... Però els seus ulls... Els seus ulls no deixaven de mirar a l'obscuritat... On ja no hi havia fum... Ni figura... Ni somriure...