Contes del Raval: Ignasi

Sempre li havien agradat les olors fortes... Era com si tot el que havia definit la seva personalitat infantil, estigues coberta d'olors pudents i putrefactes... Onze anys de foscor... I entre les ombres, el jove Ignasi intentava reflectir una espurna de llum... Havia arribat a casa ple d'una sorra negra estranya, i es trobava recolzat a la barana de l'escala comunitària... Era una tarda escalfada pel sol... I l'Ignasi estava a punt d'encendre un cigar.

La Julieta, una veïna vella, el va veure sol, i amb amor, li va dir que l'acompanyes a casa a seva, que li faria una xocolata calenta...

L'Ignasi la va acceptar.

En arribar a casa de l'anciana, es va trobar a tota la comunitat, tots els veïns... Tots ells... El miraven com es mira un porc que es dessagna... L'odiaven... Sempre l'havien odiat... Aquella aparença de pidolaire, aquella actitud... L'odiaven, i guiats per aquest odi, el van estirar a terra...

-Obriu-li les cames!

Va dir la Julieta mentre subjectava un ganivet de cuina a la mà.

L'Ignasi va veure el seu destí, i nerviós, va dir als seus captors...

-Podria fumar-me l'últim cigar?

Tots van riure, i la Julieta, aquella vella decrepita, va donar un cigar a l'Ignasi, mentre aquest encenia un llumí.

Amb fastig, la vella va dir al jove Ignasi:

-Ni tan sols et dutxes, porc, vas ple de brutícia...

-No és brutícia...

Va dir l'Ignasi amb un somriure mentre apropava el llumí al seu cos...

L'incendi de l'edifici del carrer de les carretes, encara és recordat avui en dia per la força de les seves flames, en una nit, que va ser descrita, com la nit més fosca de la ciutat.