Com un viatge a Nafraescripturilàndia

Els adjectius l'enfonsaven en el seu reialme ple de característiques inacabables. I se'n delia...sí? Si eren excel·lents, agosarats, sensuals, acolorits, dolços, abraçaires, exòtics,...Fotuda cosa: no eren una botiga on escollir. Fora perquès i els que es presentessin.
Els noms l'estiraven i volien ser subjectes i complements directament directes o el que fos o, si canviaven de parer, no volien res d'analisi des de l'hemisferi esquerra del cervell, tan lògic, tan masculí. S'emprenyaven perquè ells no eren matemàtiques i els verbs deien que les seves accions en el temps (el temps!) no havien d'estar subjectes a definicions que més aviat semblaven insults:
-Tros de perifràstic!
-Cara de plusquamperfet!
Reia, pensant-ho.
Però aleshores els adverbis li expressaven que tot era en la ment i que es tornaria de ment dement. Pesats! No: pesadament, bojament, progressivament, descaradament, irremissiblement.
Estimava els adjectius per la prosa poètica i per la vida quan somreia. Ara que...el 'quan' dominava. I el 'com'. I llavors les interrogatives feien serralada. S'aplegaven, feien pinya de pes brutal, les paraules, l'envaïen amb estructures més i més complexes coordinades i subordinades i hi era subjugat o descoordinat i no trobava suborns per des-subordinar-se. El cap li rodava i alhora esdevenia gesta prohibida. L'escriptura manava i menava. Era un gaudi viciós, un desig irrefrenable, una passió imparable...i ell tarat, trastocat, atrotinat. Una amalgama caòtica que el pressionava i l'esclavitzava.
No podria deixar mai allò. El lletraferidisme atípic no tenia cura. Era vici vitalici. Desfici. Poca cosa tenia una solta i una volta que la comprensió comprés i es quedés. El rebuig d'un seny més mediocre havia esborrat els senderis de les aprovacions ídem.

I si escrivia, per tancar de forma tallat -tot i que recurrent- aquell desastre de relat del tema 'Escriptura nafrada', que la persona 'prota' (queda com 'pillar' o 'finde'...no comments), queia del llit i es fotia una santa catòlica i apostòlica hòstia contra un bell terra de rajola hidràulica de casa d'herència d'avis paterns? I que matava un pobre peixet de plata que s'atipava de residus microscòpics de caspa i brutícia diversa? Sí. Un final de bellesa indescriptible, la mort del lepisma d'argent (oh, quin títol per a una òpera magna menjant magrana!)...I la persona responsable de l'autoria de tant desvari s'amagaria sota les faldilles d'una Menina (a Melilla no) i tindria més al·lucinacions que un peyoter o un ayauasquer o un mariamariamarié.
I, colgats sota vels de protecció -literària o perversa- els mots s'inflaven, vencedors.