Com l'au Fènix

      Com l'au Fènix




L'Ivan puja a l’autobús, malhumorat. Potser arribarà tard a la feina.
Es fixa en un grup de joves que parlen animadament. Alguns parlen en català i altres en castellà. Hi ha una noia que sembla xinesa.
Sembla.
Aquesta és la paraula.
Quina deu ser la seva realitat?
L'Ivan, sembla català.
Sembla.
O potser ho és.
No té cap record de la seva infantesa fora de Catalunya. I els que té han estat creats artificialment. Ell els ha cercat: tenia curiositat pels seus orígens.
La noia que sembla xinesa és dels que parlen en català.
I l'Ivan comença a pensar que potser va ser adoptada. O potser va néixer a Catalunya de pares d'origen xinès. O potser és una estudiant que ha vingut a fer un Erasmus i ha après a parlar català.
Quins són els seus orígens?
L'Ivan no ho té clar. Això depèn d'en quin moment es consideri que es posa en marxa el cronòmetre: En el moment de la fecundació de l'òvul? En el de la fecundació dels progenitors d'aquest òvul?
En el moment de la naixença? O en el moment de la presa de consciència?
Potser seria més correcte posar el cronòmetre a zero en el moment en què es comencen a generar records propis, viscuts en primera persona, i no apresos.
Ja se li ha passat el mal humor. Ara somriu, pensant en què deu ser primer, l'ou, o la gallina? Neixes en un lloc i per això tens un sentiment de pertinença? O creixes en un lloc i això et fa tenir la sensació com si hi haguessis nascut?
I encara somriu més quan pensa: “Ets d'on neixes, o d'on et peixes?"
Què pensaran els altres passatgers si el veuen somriure sol?
Però no té temps de mirar al seu voltant. Ha arribat a la seva parada.
Ja a la vorera, es fa una darrera reflexió: les persones són com l'au Fènix, que reneix de les seves cendres. I en cada renaixença poden posar el cronòmetre a zero. I sentir-se lliures de poder ser, sense haver de demostrar perquè.
L'Ivan va ser un nen rus, adoptat de petit per una família catalana.
Ara és una persona que viu lliurement el seu JO.


Pseudònim:
Guspira.