Ciutadà exemplar

Ciutadà exemplar

Torno amb metro, vint minuts de trajecte. Amb ganes de descansar després de la feina. Fart d’aguantar clients buscant productes que tenen al davant. Poca gent al transport públic, festiu i migdia.
Un captaire puja al vagó a demanar, del tipus actiu que fan alguna cosa i així sembla que no els regalis res, que quasi et fan un favor. La cara pintada de blanc i els cabells negres i rinxolats, d’entrada penso que representarà algun espectable de mim o de pallasso directament. Sobretot desitjo que no canti, ja tinc el cap prou carregat d’escoltar parides tot el matí. Comença a repartir un pamflet amb la llengua dels signes dels sords. Em deixa el petit paper el temps de mitja parada, una quadrícula explicativa amb vint-i-set espais, en cadascun d’ells una mà en una posició concreta i a sota la lletra que correspon de l'alfabet. Sospiro alleujat, hi haurà silenci. Així que començo a desxifrar l’abecedari torna, i per escrit em diu que l’imprès val un euro. Faig el gest de tornar-li el fullet, nega amb el dit de la mà dreta i amb la mà esquerra m’exigeix l’euro, li mostro una moneda de cinquanta cèntims, l'única que porto, l’agafa i em pren també el díptic, me l’estira desagradablement i marxa. Decideixo no escridassar-lo, és sord, no servirà de res. Em sento agredit i estafat, i en certa manera avergonyit. Ningú del voltant ho ha vist, si més no, ara tothom mira a terra.
Arribo a la meva estació, surto, pujo les escales, i allà veig el pallasso, parlant pel mòbil, encara no ha travessat les portes mecàniques. Doble engany, ni sord ni mut, és un lladre i s’ha aprofitat de mi, de la meva bona fe.
Tanco els ulls, agafo aire. Sense pensar el colpejo, primer el faig caure a terra amb una puntada a la tíbia, i després el noquejo esclafant-li el cap. L’agafo dels peus i l’arrossego escales avall. No hi ha ningú a l’andana, el llenço a la via i l’abandono.
Obro els ulls, continua parlant, me’n vaig abans no em vegi.


Pseudònim:
Salat