CINEMA PARADISO

La mort de l'actor francès Philippe Noiret a l'edat de setanta-sis anys, víctima d'un càncer m'ha dut irremissiblement a recordar l'inefable Alfredo, l'operador del Cinema Paradiso, aquell local d'un poblet de Sicília, fàbrica de somnis a on el petit Totó es refugiava i aprenia a estimar el cinema i també la mateixa vida. Impossible oblidar aquella tonada entranyable d'Ennio Morricone, compositor de les bandes sonores més celebres de la història del cinema, hereva de Visconti, Fellini, Rossellini i altres vaques sagrades del neorealisme italià.

Aquest film extraordinari de Giuseppe Tornatore, que va guanyar l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa de l'any 1989 conté tal quantitat d'escenes inoblidables, desprèn una flaira tan màgica i mostra una química tan peculiar en la parella protagonista que esdevé un commovedor cant a la vida, una invocació permanent a la nostàlgia i un lament esfereïdor per la pèrdua de la innocència, encarnada en una infància que se'ns pinta com el paradís perdut. La història comença quan Salvatore, un sicilià d'una quarantena d'anys que viu a Roma rep una trucada de la seva mare que li comunica la mort d'Alfredo, el projeccionista de pel·lícules del seu poble natal. Comença llavors un flashback que porta Salvatore (llavors Totó) a la infància i a la seva relació amb el finat, que el deixava entrar en la cabina de projecció i li ensenyava tots els secrets del seu ofici. Salvatore recorda també el pas difícil de la infància a l'adolescència, el primer petó, el moment en que deixa casa seva per anar-se'n a buscar fortuna cap al nord. L'escena final és de les que eleva el film a la categoria de mite: Salvatore troba en una caixa els fragments de cel·luloide que Alfredo retallava per ordre de la censura: Els escots de Marylin Monroe, l'streap-tease de Rita Hayworth, tots aquells petons que els censors li van robar.

Woody Allen deia en una recent entrevista que el cine era essencialment màgia. Et tanques en un local, s'apaguen els llums i ja no ets tu, et poses en la pell d'un protagonista, vius unes històries inventades, gaudeixes d'uns viatges que mai hauries somiat. La màgia de Philippe Noiret, Alfredo no s'apaga amb la seva mort física. El projeccionista de la fàbrica de somnis segueix passant-nos una i una altra vegada les escenes mítiques de la història del cine, les escenes mítiques de la nostra vida.