Cinc-cents mots i escaig - I

Un relat de: EmmaThessaM

Va pujar els graons de quatre en quatre, amb el cor a la gola i els pulmons als talons. No sabia de què anava. No sabia qui eren. No sabien si l'havien vist. No sabia si quan tornaria a baixar encara hi serien però tenia clar era que tornaria a baixar i que, aquesta vegada, s'hi enfrontaria ben armada amb la seva càmera de fotos.

El peu li va relliscar en tocar un esglaó acabat de fregar i els genolls van espetegar contra el terra de marbre. Mig coixa, va haver d'enfrontar-se al caniche del tercer cinquena que li va sortir al pas tan bon punt la va olorar, a l'esquelètica del sisè segona que tornava a fer footing per les escales i al butaner vestit de taronja que acabava de lliurar dues bombones al novè primera. Les claus que s'acabava de treure de la butxaca li van caure pel forat de l'escala quan finalment va arribar a la dotzena planta. Els trossos freds de metall, van repicar contra el terra de la planta baixa amb compàs de rèquiem.

Desesperada, veient com s'allunyava l'oportunitat de la seva vida, la noia es va llençar contra la porta del seu pis i aquesta va començar a rebre estoicament les esgarrapades de les seves ungles mossegades, els seus cops de puny de papallona i les seves puntades de peu.

_ Clàudia!_ va xisclar amb tota la força dels seus pulmons_. Clàudia! Clàudia! Obre la porta! Clàudia! Clàudia!

Amb una mica de sort, la Clàudia ja seria a casa. Amb una mica de sort, la Clàudia no estaria dormint la mona. Amb una mica de sort la Clàudia li obriria la porta. Amb una mica de sort, la Clàudia recordaria què era una porta i com s'obria malgrat el fum de l'alcohol i de les pastilles que cada nit s'empassava gola avall.

La porta es va obrir de cop i la noia va caure bocaterrosa al terra del pis.

_ Què li passa el timbre?_ li va preguntar una veu rogallosa quan ella ja era al bany i començava a tirar per terra totes les potingues que hi havia a l'armari.

_ Has vist la meva càmera?!_ va cridar després d'haver llençat pel terra trenta-sis pots de crema, dues màquines d'afaitar, quatres raspallets de dents i sis tubs de pasta dentrífica mig rebentats.

_ Aquella antiqualla de...

_ L'has vist?!_ la tallà mentre començava a llençar per terra les bosses de patates fregides que hi havia a l'armari de la cuina.

_ L'últim cop que la vaig veure..._comentà la Clàudia tot fent tentines, asseient-se al sofà i engegant la tele_. Et farà gràcia, perquè l'havia confós amb els meus sostenidors de gala i com que anava una mica...

_ A on és la càmera?!_ la tallà tot palplantant-se al seu davant i tapant-li la pantalla de plasma.

_ A la rentadora!_ exclamà tot començant a riure com una boja_. I el més bo és que ara podràs fer diapositives perquè em sembla que em vaig equivocar de programa i ara es deu haver encongit!! A la rentadora! Ho entens?! El programa equivocat!_ i sense poder afegir cap més paraula, va caure adormida al sofà.

Comentaris

  • Taller Ronda 3, Grup 3[Ofensiu]
    minerva | 09-04-2007

    Hola EmmaThessa,
    Com veuràs, he anat comentant cadascun dels capítols del teu Cinc-cents mots i escaig, per poder fer-ho una mica més detingudament. Espero que t'estigui bé.
    Començo pels aspectes formals del primer capítol.
    Al primer paràgraf no he acabat d'entendre bé si el ‘No sabien si l'havien vist' ha estat un canvi de narrador o un petit error de nombre. A continuació la frase: ‘. No sabia si quan tornaria a baixar encara hi serien però EL QUE tenia clar era que tornaria a baixar i que,...' m'ha semblat que li manca un EL QUE que ja t'he marcat.
    Respecte el segon paràgraf: tot i que sé que és quelcom descriptiu, no hauria dit com anava vestit el butaner a ‘el butaner vestit de taronja'. A l'oració següent, hi posaria una coma: ‘Les claus, que s'acabava de treure de la butxaca, li van caure pel forat de l'escala quan finalment va arribar a la dotzena planta ‘, o bé: ‘Les claus que s'acabava de treure de la butxaca li van caure pel forat de l'escala, quan finalment va arribar a la dotzena planta', depenent de l'èmfasi que li vulguis posar al fet que eren les claus que tenia a la butxaca.
    M'ha agradat la reiteració que fas amb ‘amb una mica de sort'. La trobo molt oportuna, li dóna al relat un ritme nerviós (com penso que és l'estat de la protagonista en aquells moments). També m'ha agradat especialment la descripció que fas de la Clàudia, de la mà de la protagonista. Ho fas de manera encoberta mentre ens expliques el desig de la protagonista que la Clàudia obri la porta. Ho he trobat molt ocurrent i enginyós, a més fa el relat molt lleuger i agradable de llegir, sense entra massa en descripcions llargues.
    Dos petits errors ortogràfics: ‘dentrífica' se t'han capgirat les lletres de dentífrica, i ‘antiqualla' jo diria antigalla.

    El diàleg que s'estableix entre la Clàudia i la protagonista el trobo divertit i fins i tot una mica surrealista. Primer no he entès com és que una persona buscava la seva càmera al lavabo, però encara m'ha semblat més hilarant el fet que la companya de pis l'hagués confós amb els seus sostenidors i l'hagi posat a la rentadora!.
    He trobat que has fet un inici de la història ocurrent i que, donen ganes de llegir-ne més. Per tant, sense res més que comentar-te d'aquest primer capítol, passo a analitzar el segon, esperant que el que et comento et serveixi d'alguna cosa, després dels comentaris que ja t'han fet en una ronda prèvia.

  • Quiina bgeria de dia...[Ofensiu]
    MarBlava | 20-03-2007 | Valoració: 10

    encara no sé el perquè de tot plegat..
    Però el fet és que tens ritme (frenètoc) i crees interés.
    M'ha agradat molt i això que sembla el fragment d'una novel·la.
    Hauré de llegir-te'n algun més per coneixer millor el teu estil.
    Una abraçada!

  • Taller d'escriptura: ronda 2[Ofensiu]
    | 20-03-2007


    Per començar, passaré molt ràpidament pel tema gramatical, perquè no cal estar-s'hi gaire. En quan a faltes, el text està ben defensat i n'està gairebé al marge. Només et comentaré un detall que he vist i crec que no t'han comentat: Quan dius "A on és...", diria que és incorrecte; es fa servir per parlar, però no és correcte, simplement es diu "On és..." i ja està.

    Respecte el text i la història, m'ha semblat, quant als aspectes positius, sobretot molt dinàmica i amb un lèxic força quotidià, i unes quantes exageracions que hi posen un toc divertit ("després d'haver llençat pel terra trenta-sis pots de crema, dues màquines d'afaitar, quatres raspallets de dents i sis tubs de pasta dentrífica mig rebentats").

    Negativament, anava a dir que m'ha semblat molt malament el fet que no revelis què és el que passa amb la càmera i aquestes fotos que cal fer tan urgentment; això no obstant, aleshores he vist que aquest relat és el primer capítol d'una història més llarga! Així doncs, res a dir respecte aquest punt.

    Una altra cosa és el fet que la noia confongui uns sostenidors amb una càmera de fotografiar. Per més tocada que anés, no és molt estrany això?

    D'altra banda, trobo que el text, tot i ser molt dinàmic o a causa d'això, és maldestrament directe, potser perquè ha estat escrit espontàniament. Em refereixo al fet que la major part de la història és tota l'estona un: es va llençar, va començar, va xisclar, es va obrir. He vist que al final ter n'adones i passes de cop al pretèrit perfet simple o com es digui (la tallà), i passes a emprar-lo fins al final del text. Trobo que seria millor combinar-los enlloc d'usar primer només un i després només l'altre.

    Diria que això és tot. Que vagi molt bé!

    Dan

  • Taller d'Escriptura ronda 2[Ofensiu]
    pseudo | 14-03-2007

    Hola Emma,

    Cal dir que el relat l'he trobat força estrany: El títol, té a veure amb el contingut o amb la llargaria del relat? Suposo que ha de ser la segona, però no els he contat. Si és així pel meu gust no és adequat.

    La història així també es estranya, tenim una noia que entra corrent a casa seva, buscant urgentment la seva càmera de fotos. A fora té algun "problema" que m'he quedat amb ganes de conèixer. I no he acabat d'entendre lo de la càmera a la rentadora.

    Algunes altres cosetes: Al tractar-se d'una narració en temps passat, l'escriptor té una dificultat afegida, com fer servir els verbs per no "donar monotonia" al relat. En aquest cas trobo un ús excessiu de "va +infinitiu".

    Al primer paràgraf trobem quatre vegades repetit "No sabia" (No sabien entenc que és un error i hauria de ser altre cop el mateix) Si volem remarcar que "no sap" no vol dir que no puguem usar connectors textuals ajudant a exagerar o a tornar més còmica la situació. Al cinquè passa el mateix amb "Amb una mica de sort, la Clàudia"

    Hi ha un error a la tercera "línia" "però tenia clar era que" suposo que és un error al no repassar el text. Tots ens hi hem d'acostumar a repassar-los (jo inclòs)

    Fas servir '_' enlloc de '- 'pels diàlegs, per mi l'altra forma és més entenedora.

    També he trobat moltes repeticions: " terra, gola, llençar, tallar, tot, porta"
    També he vist un canvi de lloc "instantani", passen del lavabo a la cuina, suposo que és una exageració dient que la protagonista va amunt i avall buscant la càmera, però a mi m'agrada més que et guiïn amb aquestes coses. Crec que el relat és d'humor, i el narrador pot col·laborar-hi en bona mesura.

    El que més m'ha agradat, és la teva facilitat per posar adjectius i la imaginació, sobre tot a destacar "cops de puny de papallona". Crec que només et cal repassar el text, canviar repeticions i possibles errors.

    Ja em diràs si vols comentar qualsevol cosa.

  • TALLER D'ESCRIPTURA 2[Ofensiu]



    INTENCIÓ DE L'AUTORA- Intrigar divertint amb un relat breu, intens i aconseguit.

    INICI, NUCLI DE TENSIÓ CLAU- d'aquí arrenca la força i l'expectativa creada a rel
    d'un fet ( que no s'aclarirà) que desencadenarà l'acció
    trepidant subsegüent.

    PERSONATGES 1 -la protagonista, una noia jove i commosa cosa de no dir,
    per un fet insòlit (se suposa) succeït al carrer just en aquell
    moment inicial.
    2- la Clara, donada a la beguda i a les pastilles, causa per la qual comet errades a l'alçada d'un campanar.
    GRAVITACIÓ-FORÇA DEL RELAT, al meu entendre, la 1ª part capta plenament l'atenció
    del lector, la "MEVA"ATENCIÓ i ens(EM) arrossega en picat
    "escales avall" del relat, sentint-nos, en la pell de la "prota",
    plenament immersos.
    DIÀLEG-XOC - Que es desencadena a continuació, situant-nos
    en un terreny, diríem , plenament "teatral", d'una gran
    força expressiva.

    DESENCADENAMENT FINAL- aquí s'ho juga TOT l'autora, i ho soluciona amb un cop
    Magistral. El de la càmera ficada a la rentadora:
    "s'encongirà", diu, Clara, i cau desplomada!; i així,
    simultàniament, "cau" la cortina del teu relat...
    EXCEL.LENT, EMMA, un plaer!
    PETIT ADVERTMENT AL MARGE- a la 2ª línia potser hauria de dir: "No sabia si l'havien vist,
    en lloc de " no sabien...
    En lloc de "Què li passa el timbre"= " què li passa al..."
    CONTRAST BRUTAL -cops de puny de papallona, (molt bo!)

    (SI POT SER, M'AGRADARIA SABER, SI, EN GENERAL, HI ESTÀS D'ACORS. uN PETÓ.)

  • Eureka!!![Ofensiu]
    Arbequina | 17-07-2006 | Valoració: 10

    Sí, a la segona. M'encanta la manera divertida i sense pretensions que tens de relatar. Senzillament, m'encanta.
    La veritat, és un plaer llegir-te. Espero que no et desagradi que et comentin (el meu humor és, a cops, tan rebuscat, que els meus amics pensen que pel mail embogeixo... en persona, com sóc expressiu, és una altra cosa) en fi, era una broma, doncs engegues un moviment pro comentaris... tan se val! A lo que anava: que aniràs rebent comentaris meus (sempre comento el que llegeixo), doncs penso posar-me al dia dels teus escrits.

    Una abraçada i fins aviat.

    Arbequina.

  • Ja deia jo que em sonava...[Ofensiu]
    Gorwilya | 05-07-2006 | Valoració: 10

    Aquest relat que tens partit amb diferents capítols el vaig llegir fa temps a la web del 3xl, i em vaig quedar intrigada perquè el vas deixar a mitges... ;P A veure si el vas continuant que jo l'aniré llegint! :)

    Ah, et tinc apuntada a una llista que tinc amb comentaris pendents, això vol dir que em vas comentar fa temps, gràcies!

    Petons i una abraçada!!

  • Els primers mots que et llegeixo[Ofensiu]

    Hola, em sembla que en primer lloc t'he de donar les gràcies per aquesta rosa de Sant Jordi en forma de flor i de comentari alhora, de debò, gràcies.
    Pel que fa al teu relat, em sembla que enganxa per aquest ritme trepidant que imposes al discurs. Però com ha dit algú abans que jo de vegades hi ha massa exageracions que crec que treuen versemblança al relat -la confondre la màquina amb els sostenirdors, per exemple- i que potser imposen un to massa superficial, però que igual és el teu desig, cosa que hauré de comprovar quan segueixi la saga, és que he volgut començar pel primer, com em sembla que havia de fer. Pel que fa al fil argumental, crec que caldria haver donat més pistes de per què aquesta noia té tant d'interés en la màquina de retratar, haver vist el problema real que té això ens fa identificar-nos més amb el personatge. I el títol? bé, ja en veurem la relació amb el contingut.
    Ostres, ja no dic res més, per avui, et continuaré llegint.
    Un petó

  • estic d'acord[Ofensiu]
    foster | 31-10-2005

    amb L'Alícia, hi ha força coses que no quadren i el discurs no està del tot ben estructurat, amb elements que distreuen més que no pas aporten, però l'estil és fresc i àgil i deixa entreveure moltes possiblitats... a veure on anirà parar aquest desfici per la càmera... què serà allò tan urgent que l'embogeix?.

    Una trama que s'insinua trepidant, de trhiller, però amb potser massa humor, excés d'exageració que ens remet també a l'amic Tom Sharpe i a les seves situacions i trames quasi surrealistes de tan esbojarrades.

    fost

    els seguiré llegint, estic intrigat per veure per on surts

  • He vist... [Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 19-10-2005 | Valoració: 9

    els 500 mots i escaig i he pensat que potser d'aquí et va sortir la idea dels reptes... ho fas genial, però no et veig participar amb la teva propia idea...

    Respecte aquest he de reconèixer que es trepidant encara que no arribem a saber que cony passa, que hi ha a baix, que nassos ha de fotografiar, i el final amb un gir rodó, no ens permet desvetllar l'enigme. O sigui que el relat no ens diu gaire bé res i en canvi ens manté amb elk neguit de conèixer.

    La imatge de la clau que cau a la planta baixa quan ha aconseguit arribar a dalt és genial. Magnífica, hòsties... després de tant petir... ens fas un anticlímax total.

    Ara no tot pot ser bo, i hi ha imatges que les trobo inconenxes poc lligades i sense sentit. Es clar que jo no tinc criteri i pot ser es que no entenc...jejejej

    Doncs per exemple no acabo de veuire la imatge de quan espetega amb els genolls al terra. No sé si la paraula no es la més adequada o el total de l'oració pero no em fan percebre la imatge.

    Tampoc entenc quan la Claudia li obra la porta, cau perquè està recolçada i cau tant llarga com és al terra? doncs si es aquesta suposició, jo crec que no s'enten prou bé. I finalment, el tema de confondre la camera amb uns sostenidors, per molt borratxa que vagi la claudia no la veig gens clara.

    Ara bé el final, la camera a la rentadora, aquest gir genial que ens trenca tota la història, es genial. Tens dots per crear anticlímax que deixen al lector astorats...

    Tanmateix la frase última no l'acabo de veure clara, però el final es rodó.

    Bé noia, que escriure en 500 i escaig es molt difícil i tu ho fas de meravella, i mira, ara que he vist que fas una sèrie doncs em possaré a llegir-los que aquest m'ha agradat molt. I per cert amb aquest relats com no participes en la teva propia creació dels reptes? ja sé ja sé sóc pesada de mena... jejejej

  • Llibre | 19-10-2005

    Avui pensava en tu. I pensava en els teus 500. I he tingut ganes de llegir-te de nou.

    No puc afegir res als comentaris que ja et vaig fer en el seu moment. Només llegir-te.

    LLIBRE

  • Llibre | 10-08-2005

    Ja fa algun temps, tot fent broma amb el tema del meu comentari número 500, vaig començar a llegir-me els teus relats i a comentar-te'ls. Després d'aquells dies de dedicació a la teva obra, de tant en tant clicava el teu nom per comprovar si tenies algun altre relat.

    Ja fa algun temps, però no tant com en aquella època de què ara et parlava, un dia em vaig trobar que no tenies un relat nou, sinó uns quants. I oh, meravella! Això va significar una alegria i una tristor. Tots dos sentiments alhora.

    Alegria perquè la teva descoberta m'havia creat la necessitat de llegir-te de nou, en tenia ganes i tu m'havies ofert la possibilitat de fer-ho perquè havies tornat a publicar. Tristor perquè m'enganxava en un mal moment: poc temps per llegir i comentar.

    Avui... la veritat: no disposo de gaire temps, però he pensat "Què nassos! Si tens ganes de llegir l'EmmaThessaM, fes-ho, no?" I aquí estic.

    Ara parlant en termes generals i sense entrar al relat en concret, et diré que una de les coses que m'agraden dels teus escrits és aquesta capacitat per detallar aspectes molt particulars sense que això vagi en perjudici del conjunt.

    Sí, d'acord: millor m'explico, no?

    Vull dir... a veure: com ho dic?

    Crec que si dins d'un relat, de la llargada que habitualment tenen els teus, l'autor/a s'atura en excés en la descripció dels detalls, aquest aspecte pot desvirtuar la idea de conjunt. O sigui: fer que la lectora perdi de vista el missatge o la història, i que en acabar la lectura tot just recordi aquella anècdota curiosa, o graciosa, i en canvi no tingui clar el sentit global del conte.

    He aconseguit explicar-me? Potser no... però és que a l'estiu, amb la calor, se'm deixaten les idees.

    Intentaré passar això que et dic a aspectes pràctics. Per exemple, en aquest relat que ara ens ocupa desenvolupes una acció que no acaba en el final del conte, sinó que de moment tot just pretén dibuixar un ambient i un escenari. Fins aquí se m'entén, no?

    Ok. Doncs al llarg d'aquestes línies, concretes alguns breus detalls amb un punt d'humor i ironia que els fan ressaltar, però alhora aconsegueixes que ens adonem que no són estrictament importants.

    Em refereixo a:

    1. va haver d'enfrontar-se al caniche del tercer cinquena
    2. a l'esquelètica del sisè segona que tornava a fer footing per les escales (aquesta és boníssima, per cert)
    3. Les claus (...) van caure pel forat de l'escala quan finalment va arribar a la dotzena planta (ens duus de la mà al súmmum de la desesperació)
    4. Amb una mica de sort, la Clàudia ja seria a casa. Amb una mica de sort, la Clàudia no estaria dormint la mona. Amb una mica de sort la Clàudia li obriria la porta. Amb una mica de sort, la Clàudia recordaria què era una porta i com s'obria malgrat el fum de l'alcohol i de les pastilles que cada nit s'empassava gola avall.(amb aquest senzill paràgraf ens aportes amb força traça una imatge de la casa on viu la protagonista, matisada per altres aspectes que es mouen més en el terreny potser de l'edat, la feina, el tipus de vida...)

    Bé: no sé si ha quedat clar el que pretenia dir. Si mires aquests punts que he remarcat, són detallets que no només pretenen fer riure (cosa ben difícil en escriptura, perquè la frontera on l'humor marca les seves limitacions és finíssima), sinó que també busquen aportar informació vers la història. Però com que és informació que fa de coixí, hom passa per damunt amb un somriure, pren nota mental d'allò que se li ha dit, però sap que el missatge no és aquell. I això, una autora, crec que no sempre ho aconsegueix.

    Mira, saps què? Millor m'aturo aquí, perquè m'estic enrotllant i no sé si tot això queda clar.

    En definitiva: és una primera part d'una història que pot donar de sí. De moment tot just sabem que la prota cerca una càmera i que vol fotografiar alguna cosa que acaba de veure... però desconeixem el què. I això és bo: estàs mantenint la intriga. Crees les ganes de lectura.

    Quan pugui continuaré amb la història. M'has enganxat!

    LLIBRE

  • Trepidant,[Ofensiu]
    NEULA | 27-07-2005

    espero la continuació

Valoració mitja: 9.6

l´Autor

Foto de perfil de EmmaThessaM

EmmaThessaM

23 Relats

177 Comentaris

57300 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Si vols descobrir una de les joies més preuades d'RC...
Fes clic aquí: MÉS de 1000 comentaris no poden estar equivocats ;-)



Hi havia una vegada, en un món molt molt proper, una nena sense res especial que no sabia què ser de gran. O si ho sabia...

Però no s'hi atrevia, perquè ningú no volia ser el mateix que ella quan fos gran.

Tenia un somni: escriure una història. No pretenia que fos la millor narració de la humanitat, ni la més llarga, ni tan sols la més curta. No volia fama ni diners. Només volia un lector...

Un lector que volgués llegir-la.

Però la nena va oblidar el somni i es va fer gran. I la noia va anar a la universitat. La noia va entrar en una empresa. La noia va trobar una parella amb qui compartir els problemes. La noia va ascendir a la feina. La noia es va hipotecar. La noia va tenir fills. La noia va patir per les males companyies. La noia va conèixer els fills dels seus fills. La noia va acabar de pagar la hipoteca. La noia es va morir.

I mai va escriure el llibre...

Mai va trobar el lector.

Què hauria passat si s'hi hagués atrevit?

Això, lector... Només ho saps tu.



EmmaThessaM



M'he cansat de les màscares. Aquesta sóc jo: la jo real.


Vullescriure.cat
LaLlibretaVermella.cat
TeresaSaborit.cat