Aplaudiments sense rostre (Secrets)

Plap, plap, plap! Aplaudiments que ressonen pels altaveus...

Plop...

Plop...

Plop...

Llàgrimes de sal que cauen sobre el teclat, sobre les lletres, sobre els dits que intenten confeccionar paraules amb mitja gràcia capaces d'amagar els veritables sentiments rera una màscara d'ironia. I s'obliden dels punts.

Internet té aquestes coses.

Sota un pseudònim anònim pots jugar a ser qui no ets, a escriure inventant històries que no podràs viure mai entre les quatre parets que et barren el pas a la llum del sol. Pots mentir i presentar-te com una marquesa caiguda en desgràcia per un amant gelós i un marit infidel, o com una nena que ha suspès un examen i fa temps per retardar el cabreig del tutor del centre d'acollida, o com un home de mitjana edat que passa la tarda entre serial i serial i punt de mitja. I ningú no ho sabrà mai.

Hauria estat una gran escriptora.

En passat. En condicional. Hauria estat perfecte si... Per què tants romanços? Podria... Però no serà; mai. Els meus somnis es van acabar aquell dia, i amb ells, la meva vida. Em vas deixar despullada de disfresses al mig del carrer, amb els sentiments al contenidor del paper mullat i una ferida oberta al mig del pit impossible de suturar.

Em sagna quan respiro.

Però això ningú no ho sap quan em llegeix a la web. Aquí només sóc un número condemnat pel seu passat, allà només un nom de qui ningú no importa el present. Mai no em coneixeran en persona. Mai no descobriran on visc ni veuran la cicatriu que em travessa el rostre ni faran una passa enrera en ser observats per un esguard ple d'odi i rancúnia. Sóc un somni irreal ple de misteri, un miratge inventat segons les preferències de qui em llegeix.

Un nom lliure que rep aplaudiments.