CERCANT EL RAIG DE LLUM

Quan t’he vist arribar, de sobte, ha tornat per a mi el raig de llum que em faltava per respirar amb normalitat. Mai no havia sentit angoixa semblant, des què el vailet de cal Ros es presentà a casa dient que, possiblement, eres mort. Part de l’edifici en flames s’havia enfonsat. La meva pròpia vida va restar enjòlit.
De professions de risc n’hi ha moltes; cada matí o a qualsevol hora de la nit, quan deixa el llit per anar a la feina, realment, la vida em queda en suspens. Lluito per tal que aquesta sensació que em comença a la boca de l’estómac, no s’interposi entre nosaltres, però, per molt que m’hi esforci, no em recupero fins que el veig arribar per la porta, sovint, encara amb la cara emmascarada.
Ser dona de bomber, no és fàcil. Ho sé ara, per l’experiència d’uns quants anys i, ja ho sabia, quan, abans de casar-nos vaig estar a punt de fer-me enrere. Ens estimàvem massa per deixar-ho córrer. Enamorament i estimació, van guanyar la partida contra el foc exterior que malbarata i lleva vides.
Avui ha estat un d’aquells dies d’angoixa. Les imatges que mostrava la televisió eren esfereïdores. Quan t’he vist entrar no m’ho podia creure. M’he llençat als teus braços i, el batec del meu cor junt amb el teu, m’ha tornat a la realitat, altra vegada feliç. Hem guanyat un cop més.
No em puc avesar a les teves absències, del tot arriscades. Quan som al llit i t’abraço i tu em compenses, abastament, jo t’amenaço amb no deixar-te anar, tu rius, però, jo ploraria; de plaer, sobretot, però, també, de por.
Tinc por de perdre’t, amor meu. Sé prou bé, ho sé amb el cap, que no puc demostrar-te el meu temor, però, els sentiments no entenen de ficcions. Quan, seriosa et pregunto si no hi hauria manera de fer-me bombera, per poder estar al teu costat, per protegir-te, per aguantar-te la mànega, si fos el cas... llavors, sols embogir i ets tu qui m’ho demanes, que et prengui i acariciï. No cal que encengui el foc, perquè, ja n’estàs, d’encès, amb la passió del primer dia i més. Ara en sabem d’encendre-la, i tarda molt en apagar-se la flama. Ets tan bon amant com bomber, et dic. I et superes a tu mateix. És el que succeirà d’aquí una estona, quan siguis a la dutxa i em cridis o em prenguis d’una arrabassada.
On ha quedat l’angoixa? Què se n’ha fet de la por? Tal vegada, també abraçades, i confoses amb l’escuma, han fugit pel desaigua de la banyera.
La llum que tots busquem i anhelem, es transforma, té diferents fisonomies. Com els àngels, en qui crec. Jo en tinc un vestit de bomber.