Carta als pares

La mort sempre ve injustament. Poca gent la demana desitjosa.
Els qui ens quedem plorant la mort del qui ha marxat ens toca la pitjor part. Plorar.
Saps perquè plorem?
Perquè la persona que ha marxat ens ha deixat un tou de records que venen a nosaltres una vegada i una altra.
La seva imatge torna a tu difosament i amb la mà vols agafar-la. vols que torni. Vols tancar els ulls i retrocedir en el temps, sense saber que els teus pensaments ja hi han anat tot sols.
Plora. sempre que vulguis. El dolor no s'ha de emagatzemar.

Els teus relats són tristos i tendres. Però malgrat les dificultats que s'entreveuen desprenen esperança. Utilitzes un llenguatge planer, tenen bon ritme i són agradables de llegir. A través d'ells s'intueix la teva manera de ser, segurament senzilla i sensible. És el primer dia que et llegeixo i m'has enganxat. Potser perquè en algunes coses em sento identificada. Jo també mato el temps i les penes escrivint pensaments.
Cada dia que passa, menys temps em resta amb ells, però cada dia que passa els estimo més. Gràcies per recordar-m'ho amb aquest poema.

i em trobo un relat molt tendre i trist. Estic aclaparada i m'ha entristit un mica. Està molt ben escrit. Gràcies per dir.me per on començar a llegir.

força emotiu, i que amaga darrere un altre tema: la solitud.

Perquè la carta als pares no és escrita en un moment d'alegria durant el qual hom té la necessitat de compartir la joia del moment, sinó que precisament està escrita en un moment de solitud, de dubte, de confusió. Per això necessita i clama la presència dels pares: necessita i clama algú que li faci costat.

Hi ha imatges o frases que considero (des del meu punt de vista subjectiu) força aconseguides.

"Em sembla que no demano molt... demano un impossible.", on veiem que la persona que escriu, malgrat la situació en què es troba, és conscient de la impossibilitat d'assolir allò que reclama.

"No soc ningú especial per la humanitat, però sé que seria especial per vosaltres.", on mostra la inseguretat i fragilitat, i per tant la necessitat de trobar algú que sàpiga escoltar.

Una carta, repeteixo, força emotiva.

Salut!

LLIBRE

És tendre, amb molt de sentiment... Adoro l'estil que tens de d'escriure sobretot quan es tracta de la vida del nostre cor.
Enhorabona.
Tots els teus relats em maravellen
Un petó
(Quantes faltes havia fet! :P )

És tendre, ambmolt de sentiment... Adora l'estil que tens de descriure sobretot quan es tracta de la vida del nostre cos.
Enhorabona.
Tots els teus relats em maravellen

Efectivament, és molt emotiu. El clímax el situaria en la frase: "no sóc ningú especial per a la humanitat, però sé que seria algú especial per a vosaltres". És l'essència de tot el relat i un pensament que moltes vegades m'ha passat pel cap a mi.
Em sap greu el que descrius, però t'animo a buidar les penes amb aquest llenguatge tan planer, sincer i obert que ens ofereixes.
Et seguiré llegint i comentant (ara not inc massa temps, però divendres m'hi tornaré a agafar)
I gràcies pel teu comentari!
Salutacions,

Vicenç

És un relat molt, molt trist, però m'ha agradat molt com l'has escrit. No sé què més dir-te, excepte que lamento molt que sigui realitat.