Cercador
Carta a un mercenari
Un relat de: DopaminaTe'n vas. Tal i com vas venir, amb un somriure als llavis, te'n vas. Però aquest cop jo no et seguiré. Et deixo marxar. Et deixo marxar perquè t'entenc; perquè jo també sóc un mercenari.
Hem intentat escollir el nostre futur, però no hem pogut evitar vendre la nostra força al millor postor. Siguem realistes, som carn de mercat; mà d'obra barata sense veu ni vot. No tenim ni pàtria. No podem tenir ideals. No ens és permès somiar, ni plorar, ni dubtar, ni tan sols cridar; només lluitar. Per ells som tan sols màquines al seu servei, i la nostra vida no ens pertany; al cap i a la fi no sabríem que fer-ne.
Ens han ensenyat a no sentir, a ser freds com l'acer dels nostres revòlvers, tan letals com les seves bales i, alhora, tan genèrics i substituïbles com elles; amb un futur tan calibrat com la seva trajectòria.
Si aconseguim esgarrapar un fragment de somni, un anhel de futur; ens en podem guardar un tros dins del nostre cor, l'únic part del nostre cos que no és a la venda; però la resta l'hem de cremar. L'hem de cremar junt amb les nostres il·lusions, per trobar una mica d'escalfor enmig del fred de la nit que ens rodeja en els breus descansos de la nostra marxa.
Però avui, quan desperti del meu son, tu ja no hi seràs. Al meu voltant tan sols trobaré persones amb els ulls plens de lleganyes i amb ments letàrgiques, que encara no han despertat; que potser no ho faran mai. Més igual. Seguiré caminant per aquest camí que tu ara deixes; i no perquè siguis més dèbil; no perquè et faci por. El deixes pel mateix motiu pel qual el vas començar: perquè forma part de la nostra missió. L'objectiu que ens han assignat. Ells volen foc, i el que no és foc és fum; i el fum no serveix de res. Els somnis són de fum; les il·lusions i les esperances són de fum. Pecats que la societat no vol redimir. No hi podem fer res. Som i serem pecadors. I encara que gairebé no ens coneixem, ambdós sabem que som iguals. Per això ens entenem. Per això ens respectem. Per això hem lluitat i lluitarem junts. Perquè costa trobar algú amb sang calenta dins les venes entre tantes mirades de gel i altres armes blanques. Perquè el metall d'una ploma no és el que domina en una guerra.
Em separo de tu en aquesta encreuada, però seguiré caminant amb tu, sempre paral·lels al demà. Et prometo que seguiré caminant fins cremar l'ultima bala; fins que tingui una sola gota de sang per escopir a la cara d'aquell qui em robi l'ultima paraula. L'últim crit. Et prometo que si em fan caure, m'aixecaré. Si em fereixen, em recuperaré. Si m'ataquen, em defensaré. I si em maten, moriré; però ho faré recordant allò que em vas dir: "els mercenaris no moren, es rejunten a l'infern". Un infern on serem castigats pels nostres pecats. Un infern on tindrem temps per penedir-nos dels nostres somnis prohibits. Un infern on per fi podrem plorar amb llibertat.
Ens veiem a l'infern.
Fins aviat.
l´Autor
23 Relats
23 Comentaris
26368 Lectures
Valoració de l'autor: 9.42
Biografia:
Maleïda sigui la niten que et vaig coneixer;
a tu, la pitjor de les drogues
que mai he tastat.
Dopamina que emmetzines
els meus somnis,
que negues els meus ulls
i cremes la meva sang.
Substancia letal,
de dependència crònica,
que destrueixes el cos
i t'apoderes de la memòria.
Si, sóc un drogoaddicte
enganxat a l'amor;
un pobre imbècil
que maltracta el seu cor.
Últims relats de l'autor
- Libertas perfundet omnia luce
- Dimonis en la foscor
- Història èpico-heròica d'un dimarts al matí
- Les espines del roser
- L'idioma dels nadons
- Jazz
- L'amant de l'horitzó
- Vells records escrits en l'idioma dels somnis
- Una rosa
- La millor amant
- Recorda'm
- Poema de Costa (III) - El Trencaones
- Poema de Costa (II) - Llàgrimes de poeta
- Poema de Costa (I) - El Mar de Mitja Nit
- Somnis de carbó