Carta a Alberto Ruíz Gallardón

Un relat de: Societat Anònima
Benvolgut, o no, Alberto Ruíz Gallardón:
He llegit la teva gran frase del dia (“la llibertat de la maternitat fa a les dones autèntiques dones”) i m'agradaria advertir-te que sobren tres paraules: de la maternitat. Llavors no podria sinó donar-te la raó. La llibertat fa a les dones autèntiques dones i als homes autèntics homes. Fins i tot a tu, la llibertat et fa autèntic… Bé, canviem de tema.
Resulta molt curiós que, per a tu, una dona només és dona si és mare. No em diguis que tu ets dels què troben sentit en el sexe únicament quan serveix per a tenir fills o que el plaer sexual és el preu a pagar pel manteniment de l'espècie. Perquè, si ets d'aquests, permet-em que no m'ho cregui. I és que, en aquest tipus de qüestions, el sexe en la institució del matrimoni, és una mica com els documentals de la 2, que tothom assegura veure'ls però després resulten una anècdota en els audímetres. Saps el que succeïx amb aquest tipus d'actituds hipòcrites? Doncs que les nenes del PP també avorten. I en centres hospitalaris de primera qualitat. Ah, que no és així? Ja, i un dia vas veure un unicorn, oi? I saps també què succeïx amb la hipocresia en qüestions sexuals? Que defensors de determinades morals, que tots coneixem molt bé, es col·loquen un roba interior femenina i juguen a fer pel·lícules d'adults (molt dolentes, per cert).
Però, deixa'm que et digui una altra cosa respecte a la teva consideració sobre la feminitat i sobre el que per a tu constitueix una autèntica dona. Un ministre de justícia ha de vetllar per la justícia social, aquella que ens iguala en drets a pesar de les desigualtats que crea aquest meravellós sistema econòmic i polític. Un ministre de justícia hauria d'involucrar-se decididament a eradicar la violència de gènere, a aconseguir que cap empresari acomiadi amb subterfugis a empleades que s'han quedat embarassades, a evitar costi el que costi que en el nostre país es practiqui una sola ablació, a actuar fermament per assolir que els salaris no discriminin com ho segueixen fent en l'actualitat i, en la mesura de les seves possibilitats, un ministre hauria de potenciar la presència de les dones en els cercles de poder. La resta són brindis al sol per acontentar als teus votants, que bastant neguitosos estan amb el fracàs a Andalusia.
En resum, la teva frase m'ha fet pensar que potser el que vulguis sigui convertir-te en el pròxim Ministre de Foment… de la natalitat.

Comentaris

  • Un afegit[Ofensiu]
    Jordi Abellán Deu | 27-09-2012

    Només caldria afegir que si el món que aquestes dones, "més dones" que en diu en Gallardón, han de portar nous humans és el que ens estan preparant la gent del PP més val que ens ho pensem molt bé. Perquè resulta que aquests nouvinguts fruit de la tan volorada maternitat, rebràn com a entorn on viure una selva on hauràn de lluitar amb ungles i dents per a mantenir la dignitat com a persones.

  • Ser mare[Ofensiu]
    Anaïs | 04-07-2012

    M'agraden els nens, algun dia voldria ser mare,... però el fet de ser mare encara és un estigma que ens persegueix. Jo que sóc de poble, et puc dir que per desgràcia encara hi ha homes, i dones!!!, que pensen que una dona és més dona quan ha estat mare.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Molt ben dit[Ofensiu]
    Lledonera | 01-04-2012

    Sí, realment ser home o dona és un pur atzar de la biologia, necessari per a la perpetuació de l'espècie.
    Les diferències que comporta aquest fet, hauria de quedar claríssim des del primer moment, que no han de perjudicar un dels gèneres.
    Qualsevol perjudici, hauria de ser compensat, no via una discriminació positiva legal i artificial, sinó amb una discriminació igualitària assumida per tota la societat com a natural. Òbviament, la llei sí que ha de penalitzar qui discrimini, però l'argument coercitiu no hauria de ser el primordial.
    Per arribar a aquest estatus just de la igualtat, cal cultura, caldria que tots els nens del nostre país, a l'escola, des de petits ho assumissin, que se'ls ensenyés a detectar qualsevol discriminació o prejudici.
    I no penso tant en el tema importantíssim de les discriminacions laborals, sinó en el que veig a vegades de prop, de les asimetries en les parelles per raó de gènere, que malauradament les he vist força cops entre els meus alumnes, encara adolescents. La discriminació personal, arrelada a la ment de moltes persones, és el veritable enemic a combatre.
    Aquí, deliberadament, he emprat el que alguns anomenen llenguatge sexista. No, no ho és, és llenguatge ortogràficament correcte, sorgit d'una societat anterior tot el masclista que vulguem, on “nen” no porta marca de gènere, o sigui que es refereix a ambdós sexes, i “nena” sí.