Pesadilla en la cochina

En una de les meves característiques excursions zappingueres pels mons de la TDT, vaig veure fa molt temps un programa que es deia Kitchen Nightmares. El conduïa un paio anomenat Gordon Ramsay i en ell intentava la reconversió de restaurants problemàtics en quelcom més saludable pels clients. Em va sorprendre la seva vessant més pedagògica, tot i ser conscient de que, com tot reality show, tenia uns clars ingredients morbosos, cuinats amb el sensacionalisme més televisiu (disculpeu la metàfora tan patètica, tractant-se d’un programa de cuina).

Aquest format ha arribat a la Sexta i es diu Pesadilla en la cocina (no s’han escalfat les neurones en la recerca del títol). El condueix un paio malparlat i amb qüestionables virtuts fotogèniques, l’Alberto Chicote, que en una mena de missió gastroevangélica hispana, pretén donar un cop de mà als locals menys fashion de la geografia espanyola (tot i així, ja han tancat dos locals després del seu coaching). Fins aquí, res a dir. Si no tens problemes en conèixer el que es cou darrera els restaurants (ho sento: una altra metàfora), potser t’agradi. Veuràs cuines plenes de merda, salses que porten autèntiques civilitzacions bacterianes a sobre i cuiners que desenvolupen la seva feina sense les més mínimes normes sanitàries. Espero que no sigui això l’anomenada “Marca España”. Però el més greu com a format televisiu, és que deixa de ser un reality show per convertir-se en un fiction show amb vocació de telerealitat però que es queda en un poti poti inversemblant. Mostra d’una manera molt descarada el guió que hi ha darrera, a vegades es veuen les càmeres i, sobretot, els cuiners i cambrers són uns actors tan penosos que se’ls escapa el riure quan fan veure que es barallen.

L’estructura del relat televisiu és sempre la mateixa:

Chicote menja en un restaurant.
El menjar li provoca basques.
Quiero hablar con el dueño.
¿Què mierda es esta?
Quiero ver la cocina.
Eres un puto desastre. En tus uñas hay una fábrica de salmonella.
Mira qué ropa tan hortera me pongo.
Hemos hecho reformas en tu restaurante y, si antes daba asco, ahora es el colmo de lo choni.
Mira mi segundo uniforme de cocinero hortera.
Te doy cuatro lecciones de recursos humanos y psicología barata.
A por ello muchachos. Vamos a triunfar.
Soy un crack. Ya tienes restaurante.
En definitiva, intentem no pensar en els cuiners que surten en aquest programa quan decidim dinar fora de casa.

Comparteix: