Tertulians professionals

Hi ha una fauna televisiva i radiofònica que detesto especialment. Es tracta dels tertulians professionals. En el millor dels casos són periodistes que, pel fet de ser-ho, es creuen dipositaris d’una mena de coneixement universal, convertint-se en supermans renaixentistes que poden parlar de l’alcalde de qualsevol poble de Wisconsin i, dos minuts després, dissertar sobre la defensa de tres del Barça. Realment, em tenen captivat. Això sí, la matèria primera amb la què construeixen la seva opinió és un retalla-enganxa dels seus diaris favorits. Tampoc us espereu sorpreses en aquest sentit. En resum, el seu treball consisteix en ser anti o pro depenent del mitjà que els contracta i dels vents que bufen.

Aquests dies la meva al·lèrgia a aquests vomitaparaules s’ha vist amplificada amb el debat sobre Catalunya. Judicis de valor que volen ser veritats galàctiques, demagògia que arriba a ser fins i tot onanista, mentides tan absurdes com patètiques, conceptes surrealistes com el de majoria silenciosa, discursos de la por que podrien servir d’inspiració per a la segona part d’Armageddon… Tot s’hi val. Però el que més m’indigna és aquella autoritat que s’autoadjudiquen per parlar sobre Catalunya quan el més a prop que han estat d’ella és aquell estiu que algú els va enviar una postal de la Costa Brava. Se senten capaços, fins i tot, de psicoanalitzar la ment d’un independentista com si fossin els fills bastards de Sigmund Freud! Creuen saber-ho tot sobre la nostra història, sobre els nostres interessos, sobre els nostres desitjos, sobre els nostres somnis col·lectius. Constitueixen tot un exèrcit uniformat de mediocritat que té, com a únic valor, el fet de que algú a l’ombra els obsequia amb un micròfon i/o una càmera per realitzar en ocasions autèntics exercicis de xenofòbia que, si fos en contra d’altres grups religiosos o ètnics, els faria acabar a Guantànamo o amenaçats per Hamàs.

Ja sé que hi ha periodistes molt ben preparats, ja sé que l’opinió publica s’alimenta de l’opinió publicada, ja sé que no tots són iguals, però com a espectador m’agrada molt més escoltar als experts convidats per parlar del seu tema, que als tertulians tot terreny. Algú ho havia de dir!