És la meva història, no la teva

He de confessar que sempre m’han fet gràcia alguns comentaris que sento o que llegeixo sobre pel·lícules, novel·les i, especialment, sobre els textos que escric (moment egocèntric). No faig esment als comentaris dels que anomeno gilitwitters, aquells éssers anònims amb mancances afectives que es dediquen a insultar en els fòrums sobre els què vomiten les seves impertinències. Els comentaris dels que parlo són aquests que donen consells sobre com hauries d’haver escrit un text. A tall d’exemple, un paio diu el següent sobre un conte que fa temps que vaig escriure i que s’anomena “La reina del botox”: “crec que potser hauria estat més interessant aprofundir en les motivacions de la actriu (explorar-ne els possibles contrasentits vitals, etc…). Fins cert punt sembla la sortida fàcil jutjar-la (i/o en-riure-se’n)”. Més enllà de que pensa que em pot donar consells sobre creació literària, quan el primer que hauria de fer és realitzar una revisió dels seus textos per tal d’apostrofar el que toca o puntuar correctament les seves frases, el que em provoca certa hilaritat és quan diu sobre el meu personatge que fins cert punt sembla la sortida fàcil jutjar-la (i/o en-riure-se’n).

Sí, què passa. Jutjo als meus personatges. I me’n ric d’ells. I els putejo. I després els salvo. I més tard es moren o no. I a vegades tenen èxit. I en altres ocasions fracassen. Fan el que vull que facin. Per què? Perquè també ho feia quan era petit i jugava amb els meus Playmòbils o amb els vaquers o quan mirava els núvols i imaginava cares o animals. La meva ment infantil imaginava històries petites, fragmentades, incoherents i caòtiques. Tanmateix eren les “meves” històries. Si un lector no entén que la creació literària es basa en la capacitat de decidir com vols que sigui el teu relat, quins conflictes vols desenvolupar, com desitges que siguin els teus personatges, de quina manera es relacionaran entre ells, quin missatge vols enviar, quina atmosfera necessites construir, quin to (dramàtic, humorístic, irònic, etc.) t’agrada fer servir, llavors no sé per què llegeix. Perquè escriure (i també llegir) és jugar. Es tracta d’un pacte (li diuen pacte ficcional). Tu com a lector saps que és mentida, però vols creure’t el relat. Fil per randa. I, sobretot, acceptes que la història pertany a l’autor. I, si vols que Ricard III sigui fort, ben plantat i seductor, escrius tu una nova obra. I, si vols que en Rick es quedi a Casablanca amb l’Ilsa, fas tu la peli. I, si (atenció spoiler) Rosebud no és un trineu amb el què jugava Charles Foster Kane, sinó una joguina sexual, agafes l’ordinador i escrius Ciudadano Sexkane i potser algun productor s’interessa. Però, sobretot, amargats del món, si la vostra principal afició és donar consells literaris, per què no deixeu de tocar els pebrots i focalitzeu la vostra energia en la creació? Vols explorar els contrasentits vitals del meu personatge? Prem el botó ON de l’ordinador, obre el Word i… ànims, a escriure! Serà la teva història i ningú t’hauria de dir com escriure-la. Perquè en aquest cas no seria la teva història. Seria la seva història. En definitiva, quelcom diferent. Ni millor, ni pitjor. Diferent.