Cercador
De veritat vols que parli de la mort?
Un relat de: Societat AnònimaAra que s’apropa “Tots Sants”… perdó, “el dia de difunts”… perdó, “la castanyada”… vull dir, “Halloween”, algú m’ha demanat que parli de la mort. Jo li he dit: no vols que parli del Barça? O que me’n foti del Wert? O de la Leticia Sabater? No, vull que parlis de la mort ,- m’ha respost -. Oh, my god!, – he pensat -.
Parlar de la mort no és gens fàcil. Més que res perquè hi ha dues opcions i cap resulta positiva. La primera és recordar-nos allò que ens iguala als iogurts: la nostra data de caducitat. La segona és portar-nos a la ment les absències. Potser aquesta segona opció és menys dolenta, sempre que intentem recordar vides i no morts. I és que per a mi la mort no és solament la mort de la mare de Bambi, o la de Chanquete, o la que gairebé pateix ET. La mort per a mi és una habitació de l’Hospital Clínic, i sorolls d’infermeres que entren i surten, i mirades que s’apaguen. La mort és cruel, injusta, miserable. La mort és la pitjor companya, la pitjor aliada, la pitjor veïna. I, sobretot, la mort és dolorosa. Molt dolorosa. I en la mort, el pitjor són les paraules, els discursos paternalistes, els consells mai demanats, els copets a l’esquena que semblen bombardejos. La mort hauria de ser silenci, una mirada, un gest, un petó, una abraçada…
Sé que la manera d’entendre la mort constitueix una manera d’entendre la vida. Però aquesta manera d’entendre la mort està molt contaminada per algunes creences que aposten per una mena de franquícia de la mort. I resulta evident que ningú té les credencials de possessió d’una manera en concret d’entendre la mort i, molt menys, d’entendre la vida.
Per aquest motiu, m’estimo més parlar de la vida. Perquè tot i que, l’Eduard Punset asseguri amb el seu genial sentit de l’humor que no està científicament demostrat que ell s’hagi de morir, l’única veritat és que hem de viure. Si us plau, no em demanis que parli de la mort. Vull pensar tan sols en la vida, en tu, en ella, en la seva companyia, en l’escalfor de la seva pell, en el sabor dels seus petons… i per què no, també vull pensar en el Barça, i en els somriures que em provoquen el Wert i la Leticia Sabater. I vull pensar en l’obsequi d’una finestra que em regala un nou dia, i en un miler d’articles al bloc, i en els somnis que estan per viure.
Potser sóc massa malpensat però, quan m’has demanat que parli de la mort, no volies en realitat que parlés de la por? Si és així, deixa’m que recordi una frase de Woody Allen: no crec en una vida més enllà, però, si de cas, m’he canviat de roba interior.
Parlar de la mort no és gens fàcil. Més que res perquè hi ha dues opcions i cap resulta positiva. La primera és recordar-nos allò que ens iguala als iogurts: la nostra data de caducitat. La segona és portar-nos a la ment les absències. Potser aquesta segona opció és menys dolenta, sempre que intentem recordar vides i no morts. I és que per a mi la mort no és solament la mort de la mare de Bambi, o la de Chanquete, o la que gairebé pateix ET. La mort per a mi és una habitació de l’Hospital Clínic, i sorolls d’infermeres que entren i surten, i mirades que s’apaguen. La mort és cruel, injusta, miserable. La mort és la pitjor companya, la pitjor aliada, la pitjor veïna. I, sobretot, la mort és dolorosa. Molt dolorosa. I en la mort, el pitjor són les paraules, els discursos paternalistes, els consells mai demanats, els copets a l’esquena que semblen bombardejos. La mort hauria de ser silenci, una mirada, un gest, un petó, una abraçada…
Sé que la manera d’entendre la mort constitueix una manera d’entendre la vida. Però aquesta manera d’entendre la mort està molt contaminada per algunes creences que aposten per una mena de franquícia de la mort. I resulta evident que ningú té les credencials de possessió d’una manera en concret d’entendre la mort i, molt menys, d’entendre la vida.
Per aquest motiu, m’estimo més parlar de la vida. Perquè tot i que, l’Eduard Punset asseguri amb el seu genial sentit de l’humor que no està científicament demostrat que ell s’hagi de morir, l’única veritat és que hem de viure. Si us plau, no em demanis que parli de la mort. Vull pensar tan sols en la vida, en tu, en ella, en la seva companyia, en l’escalfor de la seva pell, en el sabor dels seus petons… i per què no, també vull pensar en el Barça, i en els somriures que em provoquen el Wert i la Leticia Sabater. I vull pensar en l’obsequi d’una finestra que em regala un nou dia, i en un miler d’articles al bloc, i en els somnis que estan per viure.
Potser sóc massa malpensat però, quan m’has demanat que parli de la mort, no volies en realitat que parlés de la por? Si és així, deixa’m que recordi una frase de Woody Allen: no crec en una vida més enllà, però, si de cas, m’he canviat de roba interior.
Comentaris
-
Gràcies[Ofensiu]Societat Anònima | 17-11-2012
Moltes gràcies. Molt amable
-
No està bé parlar de la mort; però si, pensar-hi. [Ofensiu]Mª Lluïsa Vidal Salvat | 01-11-2012 | Valoració: 7
És cert el que dius. La mort ha d'esser un gest, una mirada, un pensament... A mi m'agrada pensar-hi, en la mort, peró no amb por. El que em fa por és el patiment. Peró sí, cal, sobretot, pensar i disfrutar de la vida!
Bonic i original el teu relat.
l´Autor
146 Relats
117 Comentaris
88206 Lectures
Valoració de l'autor: 9.71
Biografia:
Si vols saber més pots entrar al meu bloc, http://societatanonima.wordpress.com/ o contacta amb mi mitjançant el Twitter @alexsocietat.Últims relats de l'autor
- Estem programats socialment per ser gilipolles
- La masturbación segons l'ABC
- #DenunciemCamacho
- Les mitges peludes de les xineses
- Pesadilla en la cochina
- El veí del 3r. 2ª vol marxar de casa
- Carta als intel·lectuals espanyols
- Sabina PreRed Bull
- De veritat vols que parli de la mort?
- Em sento moooooooolt estimat (ironic mode on)
- Tertulians professionals
- El doctor Frankenwert
- Sóc professor d'audiovisuals
- És la meva història, no la teva
- No vull ser alemany