No vull ser alemany

Si llegim els diaris aquests dies, veiem la televisió i escoltem a segons quins polítics hom té la impressió que el camí a seguir, el país que hem de construir, s’ha de semblar a Alemanya. Es parla, sovint amb una mena d’admiració malaltissa, del “miracle alemany”. Però, un cop eliminat l’excipient de la medecina dels alemanys per reactivar l’economia, què queda? No sé què opineu vosaltres, però jo crec que el que queda és una cruïlla amb només dues direccions: o atur o precarietat laboral. Aquest és el miracle alemany. Tenir bona formació i treballar com un burro dóna com a resultat menys drets laborals i socials. Ah, que no t’agrada? , -et preguntarà algun neoliberal -. Doncs, ja estàs fora del mercat laboral! I és que, de sobte, la tecnologia ja no permet millorar la productivitat. De sobte, els drets aconseguits ja són paper mullat. De sobte, el contracte fix ja no existeix. De sobte, el que està de moda és el minijob. De sobte, algú ha descobert que el nostre model econòmic estava equivocat. De sobte, som Las Vegas. De sobte, som pobres. De sobte, fem nosa a Europa. De sobte, estem sota sospita.

Ja se senten moltes veus assegurant que els joves han de desenvolupar la seva carrera en altres indrets. Busca’t la vida en Alemanya! Allà sí que hi saben! I tant que hi saben. El que volen són els nostres joves, ben formats; els nostres talents, ben encaminats; els nostres cervells, ben alimentats; que siguin millors inclús que els que tenen allà però, això sí, disposats a cobrar molt menys. Com li dieu a això? Colonialisme? Ah, que no esteu d’acord? Us sembla bé que qui té poder per evitar-ho permeti la fuga dels nostres cervells? Doncs, res. Auf Wiedersehen. Qui és ara l’immigrant?