Sóc professor d'audiovisuals

Sóc professor d’audiovisuals. És a dir, reuneixo dos enormes estigmes que s’han adherit al meu ADN i que conformen en gran mesura allò que sóc. D’una banda, treballo com a professor. Això significa que molta gent em veu com un privilegiat per les vacances que tinc (6 setmanes a l’estiu). Molts d’ells són dels que agafen una baixa per un mal de cap. Jo, en 23 anys de docència, no he demanat la baixa ni una sola vegada. Suposo que, simplement, sóc imbècil. Aquesta estupidesa que em caracteritza i amb la què em sento tan còmode, provoca també que sense ser funcionari vegi com la meva nòmina s’escurça cada dia més i encara no hagi cremat cap Starbucks. Bé… bàsicament per dues raons: m’encanta el seu té Earl Grey i el WiFi gratis. A més a més, el senyor Starbucks no té la culpa (al menys directament) dels F.D.P. que ens han portat fins aquest punt.

En segon lloc, sóc d’audiovisuals. Això vol dir que intento col·laborar en la formació d’estudiants que volen treballar en la televisió o en el cinema. I ja sabem com veuen algunes persones la televisió (la caixa tonta, la teleporqueria, manipuladors…) o el cinema (subvencionats, que sou uns subvencionats).

En resum, ser professor d’audiovisuals hauria d’estar perseguit per l’Audiència Nacional, recolzada això sí per la llei antiterrorista. Sóc un tipus perillós, amb moltes vacances i que, a sobre, contribueix a l’empobriment intel·lectual d’aquesta societat tan culta, tan crítica i que tant fomenta amb el seu suport a totes les indústries culturals.

Potser arribats a aquest punt penseu que estic una mica deprimit. Efectivament, quan acaba el curs em sento buit, espremut, convertit a la mínima expressió, jutjat diàriament, criticat cada minut, avaluat sense possibilitat de demanar revisió d’examen i fotut, molt fotut. Durant els darrers mesos m’he sentit observat per molts ulls crítics, he hagut d’aixecar el teló malgrat els meus diaris mal de caps provocats per una malaltia que no vull explicar per no donar pena, he hagut d’inventar-me un munt d’activitats fetes a corre cuita perquè tinc vint hores lectives, més de 200 alumnes, una tutoria de programa, un munt de reunions i, a sobre, em complico la vida organitzant un concurs de fotografia i dues mostres de treballs audiovisuals (que no em representen cap plus a la nòmina, per descomptat). I després… què queda? La punyetera vocació que tinc ficada a les venes, les ganes de transmetre una enorme passió per l’audiovisual, el privilegi de treballar amb gent jove (amb les seves mancances i les seves virtuts). I queda la bellesa de petits instants, d’algunes mirades i alguns gestos, de molts riures… I malauradament, també queden les meves errades, les meves mancances, els meus defectes… que poques vegades es perdonen.

Doncs sí… sóc professor d’audiovisuals. Dóna’m una bona peli, dóna’m un bon moment de televisió, i fotografies, i música, i pintura, i literatura… Dóna’m un aula… Dóna’m estudiants… I sóc feliç. Però, això sí, avui 11 de juliol estic fet una completa merda i la meva prima de risc particular està pels núvols. He oblidat dir que sóc humà? Doncs, això.