Carícia musical

El coixí sonor sosté el meu cos. La vibració ressona amb cada partícula. Les cèl·lules s’activen com cuques de llum, llampurnejant en negra nit. Estic aquí, però no trobo el camí. Percebo la música a través de la pell, amb el trèmolo dels òrgans. Es transmet per la columna vertebral fins arribar a les terminacions nervioses. Reconec la melodia. El cor batega amb més intensitat. Noto com em bull la sang al cervell, retopant amb les parets del crani. Les harmonies em fan pessigolles a la gola, i voldria tossir.
No sabria dir quan ha arribat la noia que toca. Amb dolça sensibilitat, pentina la meva ànima, passejant l’arc per les cordes del violoncel. Sento com el seu cant m’abraça i m’entén. I em deixo endur pel remolí melodiós. Llavors, sona el motiu que es revifa, in crescendo, cap a l’expansió, la catarsi, l’evocació. I caic endins, ben endins. Com una àguila que fita la presa. Sense temor. Dels racons més profunds, es desvetllen tots els records, brodats de fils amb agulla, i noto com els camins de l’infinit s’inunden d’emocions. Una llàgrima s’escapa, dues, dibuixant fins rajolins humits sobre la galta. I de sobte, la veu retorna i puc obrir els ulls.
La noia que toca somriu. En la seva mirada percebo guspires d’emoció continguda. Durant uns segons, restem en silenci, només trencat pels bip-i-beps de l’instrumental clínic. Reprèn de nou la tonada, i amb ella canto, ploro, ric, em lliuro a la felicitat. Agraïda per tot el temps que m’ha llançat cordes, obert paracaigudes i estès xarxes. Em deixo bressolar per la seva carícia musical.. Mentrestant, al meu voltant, les corredisses d’una infermera esverada no són més que un efecte secundari de la màgia.

Evuski