Cercador
Cargocursa
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Eren dos nens i cadascú tenia una capsa que contenia deu cargols. Els mantenien allà dins, amagats en la closca, fins que calgués usar-los, enganxats a les parets del cartó mercès a la bava que segregaven. Un nen va dir que estaven captius, com els cucs de seda. La mare va rectificar-lo: 'No pas, estan segurs, sans i estalvis aquí'. Els infants ho van creure. Els cargols del més gran estaven marcats amb una rodona de color blau clar fluorescent; els del petit, amb taronja purpurínic. També els havien posat noms, tot i que s'equivocaven en dir aquest és aquest o aquell és aquell. El que importava de debò era la cargocursa , quin seria més veloç en la seva lentitud. En Songoku? En Megaespiral?
Va trigar a ploure, temps de sequera en tants àmbits. Els cargols dormien, els nens s'avorrien amb aquella immobilitat, amb aquella inactivitat de les mascotes.
Fins que, per fi, van cauren del cel no es va poder saber si més bots o més barrals. Va durar força. Va perllongar-se, la precipitació, en gotes bombolloses, que semblaven un mai acabar. Finalment, quatre...no, tres gotes de no res ja no podien impedir que mare i nens sortissin al jardí sense paraigua. Hora de divertir-se. Els cargols, trets de les capses, van ser disposats en la línia de sortida. La humitat ambiental els van deixondir de seguida. Amb manya van estirar cada banya. Però no sabien seguir la trajectòria com s'esperava. Es desviaven. Anaven a la seva, campaven cap on els abellia. O ho intentaven: els dits dels nens els pinçaven les closques i els trasllavaden on se suposava que havien d'estar. D'aquella manera van estar un continu. De cop, un dels nens va adonar-se que els cargols estaven patint amb aquella situació. Ho va dir. El germà també ho va veure clar. L'expressió de la mare davant la veritat darrera la crueltat, el maltracte (així ho estava veient) va ser de rostre desencaixat. La ment se li havia obert perquè l'ànima se li havia eixamplat, ho havia entès: els mol·luscs eren lliures, les seves existències no els pertanyien ni per a l'oci ni per al consum. Va somriure, feliç de la descoberta. Mare i fills havien despertat, com els cargols, que, alliberats de l'absurda competició, van poder assolir les herbes altes amb goig tot lliscant agraïts. Mare i fills els dibuixaven i en feien fotografies. Allò era plenitud.
Després van anar a comprar els cromos que haurien pertocat al posseïdor del cargol guanyador. Cada nen en va aconseguir uns quants sobres, tot i que els feia més contents haver tirat les presons al contenidor per a paper. Mentrestant, els cargols les havien ben oblidades i s'atipaven de verd tou i lluent.
Va trigar a ploure, temps de sequera en tants àmbits. Els cargols dormien, els nens s'avorrien amb aquella immobilitat, amb aquella inactivitat de les mascotes.
Fins que, per fi, van cauren del cel no es va poder saber si més bots o més barrals. Va durar força. Va perllongar-se, la precipitació, en gotes bombolloses, que semblaven un mai acabar. Finalment, quatre...no, tres gotes de no res ja no podien impedir que mare i nens sortissin al jardí sense paraigua. Hora de divertir-se. Els cargols, trets de les capses, van ser disposats en la línia de sortida. La humitat ambiental els van deixondir de seguida. Amb manya van estirar cada banya. Però no sabien seguir la trajectòria com s'esperava. Es desviaven. Anaven a la seva, campaven cap on els abellia. O ho intentaven: els dits dels nens els pinçaven les closques i els trasllavaden on se suposava que havien d'estar. D'aquella manera van estar un continu. De cop, un dels nens va adonar-se que els cargols estaven patint amb aquella situació. Ho va dir. El germà també ho va veure clar. L'expressió de la mare davant la veritat darrera la crueltat, el maltracte (així ho estava veient) va ser de rostre desencaixat. La ment se li havia obert perquè l'ànima se li havia eixamplat, ho havia entès: els mol·luscs eren lliures, les seves existències no els pertanyien ni per a l'oci ni per al consum. Va somriure, feliç de la descoberta. Mare i fills havien despertat, com els cargols, que, alliberats de l'absurda competició, van poder assolir les herbes altes amb goig tot lliscant agraïts. Mare i fills els dibuixaven i en feien fotografies. Allò era plenitud.
Després van anar a comprar els cromos que haurien pertocat al posseïdor del cargol guanyador. Cada nen en va aconseguir uns quants sobres, tot i que els feia més contents haver tirat les presons al contenidor per a paper. Mentrestant, els cargols les havien ben oblidades i s'atipaven de verd tou i lluent.
Comentaris
-
Allibera-ment[Ofensiu]Montseblanc | 08-06-2019
Quan jo era petita, amb els meus germans, també teníem cargols captius. Els hi havíem construït un hàbitat de sorra, terra i herbes. I quan els volíem veure movent-se, no esperàvem pas a la pluja, agafàvem la ruixadora i cap d’una mica de fer ploure artificialment tots els cargols treien la banya i anaven amunt i avall. Recordo que van fer molts ous, milers... I al final els vam deixar anar a tots, no perquè se’ns hagués obert la ment, com als protagonistes del relat; va ser que ja ens avorria el joc. Però ens vam portar bé, perquè els vam tornar als marges de la riera i no a la cassola de la mare, que més d’una vegada n’havia cuit...
M’encanta el relat. Els temps i les mentalitats canvien, per sort.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
440091 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com