Can "Badalls"

Un relat de: Mercè Bellfort
El restaurant “Badalls” sempre era ple de gom a gom. Havia esdevingut el refugi perfecte per a una determinada classe social força desprestigiada darrerament. La majoria de clients que s’hi havien acostat aquell migdia - i els anteriors i els altres- portaven hores fent cua esperant que els arribés el seu torn. Curiosament ningú es queixava: romanien ajaguts en unes hamaques disposades a tall de pàrquing per tal de descansar en tot moment. Allà, ben repapats, mà sobre mà, i becaina rere becaina, s’hi estarien fins que el maître els avisés amb un xiulet escardat, i ells, amb tota la parsimònia del món, anirien xino-xano cap a la taula assignada, s’asseurien als respectius balancins i esperarien l’arribada del cambrer, el qual els cantaria la carta d’esma. Ells només haurien de picar l’ull quan anunciés el plat desitjat, i, a continuació, esperar un parell d’hores per tal de donar temps als cuiners a preparar les menges encomanades. Mentrestant s’alimentaven dels badalls que ells mateixos generaven i que s’encomanaven els uns als altres. La sala, vista en perspectiva, semblava un ramat de xais aplegats per celebrar alguna cosa, no se sap quina, però, ja que allà ningú no piulava.

Al restaurant “Badalls” s’hi havia d’anar complint un perfil determinat, la definició del qual s’havia penjat a la porta d'entrada faria uns deu lustres. Tot client que no complís les condicions de mandrós en estat avançat era expulsat per “activista”, per alterar la pau regnant del local.

Un cop servits els plats els comensals només havien de fer l’esforç d’acostar-se el cassó a la boca i empassar els aliments prèviament triturats a fi i efecte d’evitar mastegar-los i ensalivar-los. El que sí feien a consciència era retenir-los llarga estona dins la cavitat bucal per assaborir-ne el gust. Més d’un s’hi havia quedat endormiscat de pur plaer.

I així, pausadament i pacífica, anaven fent els clients de can Badalls. Ni tan sols hi havia pressa per cobrar. Se suposa que hi havia l’amo al fons del taulell que portava els números, però aquests pesaven tant i tant que el bon home havia de fer una reparadora migdiada entre cobrament i cobrament.

Els que arribaven a sortir al carrer, un cop enllestit el llarg procés de restauració, tenien un trauma brutal: la gent caminava esperitada pels carrers, els cotxes anaven massa embalats i els neons publicitaris de la ciutat s’encenien i s’apagaven sense treva. Un guirigall insuportable, una agressió a l’esperit intolerable!

No era doncs d’estranyar que els clients del restaurant “Badalls” quan posaven els peus al carrer sentissin la poderosa necessitat de girar cua i entrar novament al local tot demanant:

- Qui és l’últim?

Comentaris

  • Ràpids i lents[Ofensiu]
    Anaïs | 03-06-2013

    Hola, Mercè!
    Casualitat, destí? Resulta que jo ara estic llegint "La dona veloç" d'Imma Monsó, on la protagonista és el contrari a l'argument del teu relat. A la dona veloç, l'Agnès no recorda com era avorrir-se i menysté als que ella anomena "lents" (almenys fins a l'altura on sóc de la lectura, fa pinta com si al final del llibre ho volgués tornar a ser una mica, de lenta) perquè ella ha d'ocupar el temps de coses útils. En canvi, el teu relat parla de l'altre extrem, les persones mandroses, que s'esborronen quan veuen el ritme del carrer.
    Companya Mercè, els extrems son sempre dolents, però és ben cert que avui en dia és més criticada una persona poc activa que una que ho és molt, estem en un món ple d'estrès i això no és bo, hem de recordar l'avorriment saludable, el desconnectar, ...
    Aquest relat m'ha semblat senzill i amè. Ep, que hi ha persones que si no és d'un grau de dificultat no el valoren, ans al contrari el meu cas, considero que és més difícil explicar les coses senzillament que recaragolant-ho. Dónes peu a la reflexió, felicitats.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Potser traslladar el restaurant a Mèxic...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 09-02-2013

    ...i abillar la gent amb ponxos llargs de llanes de colors i barrets de palla que tapin tot el rostre per dormir o no fer res gaudint de tots els posats de la mandra.

    Mandra que potser és passivitat. Una rondalla genial d'Antoni Quadrench, ELS TRES CAVALLERS ALTS (fa molts anys que el tinc a casa, conte il·lustrat a dues tintes per la Pilarín que va regalar-nos una entitat bancària per Sant Jordi quan els bancs feien regals). Ho dic perquè la gent de Babònia (els babaus dormilegues, tots llevat del rei) no feien res perquè...havien perdut la il·lusió. I la recuperen amb una tasca (mig càstig): plantar un nap i haver-lo de regar i fer créixer i el que no cresqués i apareixés ...el propietari seria expulsat del país. És un conte molt bo. Està atrotinat físicament, però m'acompanyarà tota la vida.

    Rotllos apart, un relat original i que fa pensar. No calen presses. La vida ha de permetre's badalls cada dia per aturar-nos (amplien la capacitat respiratòria) i somriure. Com a mínim (que ja és molt).

    * Mercès, Mercè, pel comentari dels cardenals de l'avi. Mentre l'escrivia vaig plorar.

    Mena

  • Quin riure![Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 20-01-2013

    Jo també mi quedaria!
    He gaudit d'una bona lectura amb aquest relat, original i panxacontenta tot ell, i és que això de la peresa és un tema pelut!

    Bona feina Mercè!

    Ferran

  • Materile | 18-01-2013 | Valoració: 10


    Ostres, quin relat!! A vegades quan entres en un restaurant, ja sembla això, ja. Lents a matar, i a mi que no m'agrada esperar... Una vegada la meva filla va anar a un restaurant que es deia CAN GANA", i dic deia perquè sempre estava buit. Et servien de mala manera i poc. O sigui, que tot és possible.
    Un bon relat, Mercè, i molt original. Una abraçada.
    Materile

  • No comptis amb mi[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 16-01-2013

    No comptis amb mi com a clienta del Can Badalls, tal com vaig tot el dia amb el misto al cul m'hi agafaria un atac de feridura.
    Gràcies Mercè per deixar un comentari al meu relat, encantada d'haver-te conegut!

  • M'agrada :[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 08-01-2013

    El títol, el teu esti àgil i amè i la situació inversemblant que planteges.
    Jo no podria ser mai clienta d'aquest restaurant perque no m'agrada gens esperar .
    En aquests temps que ens ha tocat viure , sempre s'agraeix quelcom que et faci passar una bona estona.
    Gràcies , Merceneta.
    Un molt feliç 2013 a tu , al Pere i demés família.
    Abraçades.

  • Molt aconseguit[Ofensiu]
    Naiade | 07-01-2013

    Un relat ben adient al tema. Amb fina ironia i ratllant el surrealisme has aconseguit una historia divertida. Crec que si existís de veritat can “Badalls” tindrien molta clientela, encara que no sé d’on traurien els diners. Com a mínim el cobrador no hauria de ser mandrós.
    Una forta abraçada sense gens de mandra

  • Magnífic![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 06-01-2013 | Valoració: 10

    Òndia Mercè, quin relat més aconseguit! Molt ben portat, breu i precís, clar i amb una idea de fons claríssima, còmic i surrealista. M'has fet pensar en el millor Calders o Barril. Per cert, diuen que el propietari ha obert un annex per a fer la migdiada anomenat Sala Mandra, és veritat? Una abraçada.

    Aleix

  • Oh, jo també[Ofensiu]
    allan lee | 04-01-2013

    vull ser-hi una estona a can Badalls...per descansar, mmmm.
    Has creat una atmosfera que ralla l'irreal, m'ha fet molta gràcia que l'amo faci una becaina entre cobrament i cobrament. Sortir a fora deu ser una fuetada, anar a un altre món. L'he trobat divertit, molt graciós, molt ben escrit. Un petó mooolt gran

    a

  • Oh, jo també[Ofensiu]
    allan lee | 04-01-2013

    vull ser-hi una estona a can Badalls...per descansar, mmmm.
    Has creat una atmosfera que ralla l'irreal, m'ha fet molta gràcia que l'amo faci una becaina entre cobrament i cobrament. Sortir a fora deu ser una fuetada, anar a un altre món. L'he trobat divertit, molt graciós, molt ben escrit. Un petó mooolt gran

    a