CAMPS GROCS

Tenia ganes d’anar al mar. La veu del mar és seductora, incessant, clama, mormola; l’espectacle que ofereix és indescriptible, si més no per a mi que, no sempre trobo les paraules escaients que facin justícia al que sento. Es diu que la naturalesa no s’ha d’imitar si no expressar-ne les sensacions que provoca.
M’he quedat badant. No puc apartar els ulls dels camps grocs de camamilla; em caldrà endinsar-m’hi i creuar-los enmig dels viaranys arenosos, si vull arribar a la platja. Em sembla que hi ha algú que es belluga entre el groc hi descobreixo el barret de palla del meu veí. És un home interessant, no solament pel físic, que també. Coincidim tot sovint sense cita prèvia, com la primera vegada; sentim empatia i la intuïció ens fa de tam-tam.
Aquest bocí de la Mediterrània em sedueix; la petita platja que ens empara, i que ja sap molt de nosaltres, és de difícil accés, per això la considerem un poc nostra i la gaudim, lliures, sense massa roba. El primer cop que ens hi vam trobar, estava sola, m’hi va atrapar i no en vaig fugir. En aquest racó de món em sento diferent; cerco l’aire, la llum, el silenci, com si necessités desprendre’m de la llosa de la monotonia, de la vida convencional, i sí, a vegades, faig el sord a la petita silenciosa veu que em recorda que la moderació, és el tret que caracteritza la meva personalitat i em marca la vida de dona de temprança. I..?
Sense adonar-me’n em trobo amb l’aigua als peus, encara sense haver arribat al mar! Com és possible?
Senzillament, mentre contemplava els camps grocs, entapissats de camamilla i el descens al mar tant sols era en el meu pensament, se m’ha anat el sant al cel i el cap darrere del barret de palla; me n’hauré oblidat de la banyera que s’estava omplint i l’aigua ha sobreeixit, vet aquí. La resta, doncs, que començo la tasca, més domèstica, que no pas romànticament salvatge, que havia imaginat; això, si, sense lamentacions inútils.
D’aigua n’hi ha força per recollir, però, al mar encara en trobaré, i qui sap.