CALAIX DE MEMÒRIA

Ell és alt i ferm però de ben segur que no tant com en dies passats i enyorats. El vestir etern, camisa a quadres gruixuda i pantalons de pana sovint, li accentua sempre la imatge dels seus orígens, i el bigoti perpetu, retallat i fi li dibuixa al rostre un tret entremaliat potser de joventut. Uns ulls de blaus nets i petits somriuen amb vivesa i brillantor. La fermesa dels seus mots de parla clara, es recolza en una memòria ben endreçada que viatja sense dubtes, endavant i endarrere en un espai de temps molt ample sense perdre mai el fil de les històries i disposa d’una posada en escena extensa i prou entenedora per l’oient, fins a definir l’anècdota en sí que ell vol transmetre. La passió sempre dorm on les seves paraules juguen només, dins de la narració assenyada, a reviure amb detall un reguitzell de situacions viscudes i compartides, o les velles escoltes que viuen les hores de boca en boca per temps indefinit. No és ell l’avi a la recerca de qui se l’escolti, no és tampoc un explicador de batalles pallisses del passat, és només i molt un personatge trobador que narra anys que no tornaran i sapiències que no figuren enlloc. Ell és la història vivent d’una vila que es queda petita als records i camina alegre i amb lleugeresa per d’altres contrades, quan en qualsevol moment una espurna encén el seu record i encabeix al seu magí un relat per contar a una oïda agraïda. Amb mesura i al ritme d’una veu potent però de to suau, traça les paraules nítides per configurar relat rere relat en un intent, potser, de reviure un passat que es transfigura en present.
Un present que és un regal.