“CAL QUE NÉIXIN FLORS...”

Se’m fa difícil de definir la fe. Sovint, quan no m’ho demanen, -que és la fe- ho sabria, però, ara que en volia parlar no en tinc ni idea. En el primer cas, em dic que ho sabria, perquè no la penso, tan sols la sento i la visc. En el segon, em caldria reflexionar-hi i ja no és el mateix.
Per a mi, fe és una actitud. Per ella, penetres i confies en l’altre, en l’ésser que tens al davant. No penso pas que la fe és il·lusòria. La fe posseeix un fonament que la fa raonable; es desplega, evoluciona, progressa i camina.
La democràcia neix d’una fe en l’home, en canvi, els autoritarismes neixen d’una manca de fe en ell. La fe ens fa obrir de bat a bat el cor, i fa present el futur. I, qui no voldria fer present un futur millor?
Diu la cançó: “Deu-me la fe dels meus pares (...) potser el que em manca a mi”. La fe de la meva mare era senzilla; tal vegada, en la senzillesa es troba la veritat, sempre l’hi he envejada. El cor, que no pas la ment, m’ha dut per un camí que no volia, respecte al relat, i ja no em faig enrere.
Tenia intenció de parlar-vos d’en Fidel. De jove, va deixar la seva Castella que tant estimava, perquè volia viure vora el mar, i va venir a raure a la nostra terra. Tenia cura d’un jardí, una petita mostra de la natura que tant s’estimava; allà, regava, cavava, plantava i trasplantava.
Un dia, a prop d’un contenidor de rebuig, hi va veure el que restava d’un test, amb una planta mig morta, i se la va endur cap a casa. En va tenir cura, molta cura, durant un temps, però la planteta no acabava de reeixir i, sovint, els companys n’hi feien broma.
Però, una nit, en Fidel se’n va anar, silenciosament. L’endemà, el van trobar mort, amb un somriure als llavis. A la finestra, hi havia el test i des d’allà, la margaridoia, florida, l’hi tornava el somriure.
No m’ho he inventat; com tampoc, la lletra de la cançó que cantava en Lluís Llach:
“Fe no és esperar, fe no és somniar. Fe es penosa lluita per l’avui i pel demà, (...), cal que neixin flors a cada instant.”