Caiguda existencial

Un relat de: Marc Becat Busquet
No totes les històries d’aquest món són dilemes lingüístics amb amables extraterrestres, olfactives partides d’escacs amb finals inesperats o una exhausta antropologia oquenca subaquàtica. També existeixen coses temudes, terrorífiques i dantesques que superen el nostre límit imaginatiu. I no estem parlant de monstres marins, turistes embriagats o de l’intervencionisme americà, no. Car aquests horripilants monstres certament fan por i no voldries pas trobar-te’ls a l’ascensor. Però continuen sent monstres de carn i ossos. Vaja, monstres de tres dimensions. El monstre d’aquest conte és molt més horripilant: és un monstre de quatre dimensions. Un ésser fantasmagòric, perdut entre el fil del temps i de la absurditat. El fantasma d’un home que, ja en la vida, la seva presència causava una incomoditat màxima i un ambient fatalista al límit.
Aquesta vegada, la víctima d’aquest fantasma és un important financer. Un d’aquests lladres amb corbata que especulen amb tot i res. Un home sense compàs ni moral. Un seguidor de l’escola de Chicago. Aquest financer, que no val la pena posar-li nom, s’havia despertat un bon matí amb la ment tranquil·la del deure complert. El dia anterior havia dut a terme una OPA hostil per la compra d’un banc rival, amb una eficiència que no havia passat desapercebuda al consell d’administració. No era improbable que aviat li proposessin la plaça de CFO, CEO o C-3PO. Certament, portava 72 hores sense dormir, i per aguantar les jornades de feina, la pressió i l’estrès d’una empresa com aquesta, s’havia pres tota mena de substàncies: begudes energètiques, cocaïna, èxtasi, crack, alcohol i cafè. Molt de cafè. Així doncs, amb l’esperit descansat, però amb el cos encara fatigat, el financer es va despertar, es va posar les pantufles i la bata i es va dirigir cap a la cuina: tot bon dia comença sempre amb un cafè amb la seva cafetera italiana de sempre. Esperava que un cafè ben fort li calmés les seqüeles d’aquell còctel químic dels últims dies, i li atorgués la calma mental per pensar els seus pròxims passos. Res més, ni esmorzar ni dolços; només el negre i familiar líquid que li netejava les neurones. En entrar a la cuina, ja podia sentir l’olor reconfortant del cafè fet. Aquella olor amarga i estimuladora amb aquell toc terrós i dens que feia pensar que tot era possible, que el món tenia un ordre simple, un ordre racional com el que mostra el món financer, comprensible i palpable amb formules matemàtiques i riscos calculats.
El financer va fer un llarg badall i, com si així se li desentomís el cervell, va arribar a la realització: com és que feia olor de cafè? No una olor imaginada o desitjada sinó real i palpable. Es va apropar als fogons i va veure la seva cafetera italiana de sempre encara calenta. Va sospirar, va tancar els ulls, i va girar la seva mirada cap al balcó. Allà, repenjat a la barana del balcó, fitant la multitud humana matinal que transcorria com formigues pel carrer, com si fos a casa seva, hi havia la figura d’un home que portava una gavardina. Deixava anar un fum del cigarret que aguantava d’una mà, i del cafè encara calent i fumejant de l’altre. Era inconfusiblement, indubtablement i inequívocament el filòsof Albert Camus. O, més aviat, el seu fantasma. Car aquest home no era físic, sinó metafísic –en el sentit literal, no filosòfic–, una figura en blanc i negre, totalment translúcida i sense matèria aparent. Amb uns passos dubtosos, el financer es va apropar cap al filòsof i es va repenjar al costat seu.
–M’has fet por, company. Durant un segon m’imaginava que series un altre –digué amb un to alleugerat–. Tenia por de trobar-me el fantasma de Karl Marx o de Lenin, si no el tinguessin atrapat en aquell vidre tridimensional del seu mausoleu, clar!
L’Albert Camus no va apartar la mirada del carrer. Tenia una expressió vaga, com si es plantegés si aquell era el moment d’acabar d’una vegada per totes el seu pensament inconclús, o de començar-lo de nou.
–Imagina, després de l’OPA d’ahir probablement seran centenars els que perdran la feina. Sense pensar en els que perdran els estalvis! Uf, ja et dic jo, un filòsof marxista no l’hauria aguantat aquest matí –va continuar el financer, sense ressaltar-se de la indiferència del filòsof.
–Sempre penso, m’hauria de suïcidar, o prendre’m una tassa de cafè? –va dir el Camus, amb una veu greu conseqüència de la seva llarga addicció a la nicotina durant la vida, i també durant la mort sembla.
Aquí estem! Va pensar el financer. La seva famosa frase, que pretén capturar la necessitat de tria existencial del dia a dia rutinari. Curiosament, és falsament atorgada a ell, ja que mai la va dir o escriure –almenys durant la seva vida en tres dimensions. Continuant fitant el filòsof, el financer va pensar que potser ell, amb la seva obsessió pel cafè i per les finances, no era tan diferent d’aquell home de l’absurd.
–Sí, sí. Tota la raó, estimat Camus, ja va sent hora de prendre’s el cafè –li va respondre el financer acompanyat d’un riure sincer i tot imitant una picada amical a l’esquena, ja que, sent un fantasma, probablement la seva mà l’hauria travessat completament–. Ja et dic, imagina’t que fos Sartre en el teu lloc! La bronca que m’hagués fet: que si les finances són il·lusions, que si son construccions immaterials, blablabla. Ja veus! Amb tu, com a mínim, s’hi pot parlar, home.
El financer va continuar amb aquesta conversa d’una sola direcció, mentre es dirigia rumb cap a la cafetera italiana. Va agafar una tassa de l’armariet, i va posar-se cafè. Llavors, el financer va fer silenci, car cap gota de cafè va caure de la cafetera. Cap ni una.
Camus, amb un cop trencant el silenci establert, va deixar la tassa a una tauleta i li va clavar una mirada al financer. “Tens algun problema?” va preguntar-li amb una veu ronca amb un toc apocalíptic.
“No, no…” va respondre el financer, encara sospesant la situació en què es trobava. Aguantant els nervis, va anar al rebost a buscar més cafè. En obrir-lo, va treure la capsa del cafè i va veure que aquest també era completament buit. La suor li va començar a recórrer el front, i algunes van caure al recipient metàl·lic, ressonant rítmicament i fent pujar la tensió palpable que regnava a la cuina. Internament, el financer maleïa la seva addicció al cafè i els intensos dies faeners que havien passat i que l’havien obligat a prendre’n més del compte.
Mentrestant, el Camus l’observava en silenci, impassible, però amb una guspira a la mirada, mentre es dirigia cap a la porta de la cuina. Lentament, el fantasma va estirar un braç i va tancar la porta de la cuina amb un cop fort. I, sense apartar-li la vista de damunt, va començar a caminar cap a ell.
El financer se’l va mirar i va empassar saliva. Va provar de relaxar-se i, ignorant el suau tremolor de les seves mans, va recórrer a la seva ment analítica de la qual tant presumia a la feina. “Exacte!” , va pensar. Encara li quedava la cafetera que li van regalar per Nadal! Un horrorós enginy modern, amb càpsules integrades, que feia un soroll de por i un pèssim cafè amb una espuma sobrevalorada. Va obrir el calaix de costat de la brossa i en va treure la maquinària. Però, en prémer el botó, només va sortir-li vapor. Tampoc en quedava. S’havia acabat el cafè. Amb aquest fet, la tensió que fins llavors havia pogut contenir amb el seu cap fred i calculador se li va desfer com sorra entre els dits.
El filòsof s’anava apropant, amb una mirada penetrant. En els seus ells el financer hi podia veure la profunda absurditat del món financer, alhora que tot l’esperit de revolta de totes les persones que els seus recents actes havien afectat. “No, no…” va murmurar el financer, mentre la suor li començava a recórrer a bots i a barrals pel front. Es va girar cap al rebost, obrint-ne tots els calaixos i armaris amb desesperació, regirant ampolles i pots sense èxit. Va regirar la brossa per veure si trobava un cul de cafè, ni que sigui usat! Però no quedava res. Ahir ho havia esgotat tot; no quedava ni un trist granet de cafè instantani.
L’Albert Camus, creuant la sala en silenci amb uns passos que ressonaven pesants malgrat una falta de matèria evident, va quedar just davant seu. “No, per favor, ara no,” va balbucejar el financer, reculant contra el marbre de la cuina, “ara no, que estic a punt d’arribar-hi, d’aconseguir-ho…” Llavors va notar com una ventada glacial li fregava la cara: les portes del balcó s’obriren de cop, portades per una ventada forta, i l’aire li va arribar, fresc i ple de l’olor de les primeres hores del matí.
–Sempre penso, hauria de suïcidar-me, o prendre’m una tassa de cafè? –repetia el filòsof, amb un to creixent, greu i aclaparador.
El financer ja no podia recular més, estava quasi repenjat a la barana del balcó. Ja no podia fugir més. Només li quedava la paraula. Va provar d’enraonar amb el fantasma: “Camus, escolta, aquesta frase teva no és més que una paradoxa malinterpretada! Tu no la vas dir mai!” Però el filòsof no li feia cas, només era l’ombra del que era en vida. La seva existència no era seguida de qualsevol essència. Era sols això, una mera existència, reduïda a un sospir de la seva llarga i premiada trajectòria filosòfica.
–És ridícul –va dir el financer, mirant el Camus però parlant-se realment a si mateix–! Després de tants esforços, aquest no pot ser el meu final! És absurd!
–Exacte –va dir solament el Camus.
–Pensa-ho... –va seguir el financer–, després de l’absurd, venia el cicle de la revolta... i després, venia el de l’amor!
Però cap paraula feia parar el filòsof, ell seguia cap al seu destí, condemnat a errar per la terra fins a trobar el que mai no va poder acabar. En els seus ulls, no hi podia veure cap rastre d’amor, l’últim cicle inacabat del filòsof. Només absurditat i revolta. Desesperadament, amb un últim acte el financer va llençar-se cap al filòsof, però només va atrapar aire, tot acte de revolta era inútil davant d’un ésser de quatre dimensions com el que és un fantasma. I, amb una forta empenta ventosa del filòsof, el financer es va veure clavat a la barana, només amb un peu tocant a terra, mentre el Camus continuava repetint la seva famosa i errònia frase: “Sempre penso, hauria de suïcidar-me, o prendre’m una tassa de cafè?”.
Amb un últim sospir, el financer es deixà endur i va obrir els braços, acceptant el seu destí inevitable. Una bufada de vent el va acabar de desequilibrar i aquest es deixà caure en un últim acte d’acceptació, lluny de càlculs, fórmules, diners i OPAs, mentre la figura de Camus, en silenci, contemplava la seva caiguda, com un contempla un final premeditat i irrevocable.
Quan la casa tornà al silenci absolut, el fantasma de Camus va recuperar la seva tassa de cafè, en va prendre un llarg glop, i, sense gens de pressa i amb la cafetera encara calenta, es va aixecar el coll de la gavardina i es va fondre lentament amb l’ombra de la cuina. I així continuaria el seu trànsit, ocupant-se del temps que li quedava per descobrir, o potser per recordar, com acabava el seu últim llibre inacabat: El primer home, i l’últim fantasma.
El financer, malgrat el seu geni inqüestionable en el món financer, feia massa temps que ja tenia oblidat el món real. Car tots els habitants d’aquest món saben, i fins i tot s’explica en les cançons per a nens petits, que sempre s’ha de guardar al rebost algun paquetet de cafè amagat. Car mai se sap quan es pot rebre la visita del fantasma d’un amable i solidari filòsof francès existencialista, que, per mala sort –per ell i pels seus lectors– va morir sense poder acabar el seu últim llibre, convertint-se en un ésser d’existència sense essència, perdut en un cicle de l’absurd i revoltós.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer