Bum!!

Bum! Bum! Bum! Tres explosions el despertaren sobtadament. En Frederic s’incorporà de cintura cap amunt. Trasbalsat. La foscor de l’habitació només interrompuda amb la claror provinent de l’enllumenat del carrer. Sentí la fressa d’algú corrent a tota velocitat aturant-se a l’alçada del jardí i pocs segons després un cotxe circulant per Fulton cap a la l’Avinguda Victòria a tota pastilla per davant de casa seva, girant a la dreta, direcció Chemin Queen Mary.

S’escoltà soroll de fons al jardí. Algú amagant-s’hi mentre passava el cotxe. S’aixecà del llit i anà vers la finestra. Hi veié una noia d’esquena, arraulida, vestida amb un xandall. S’hi està un parell de minuts completament immòbil. Li semblà que ella mirà vers la finestra superior del dúplex des d’on ell l’observava. Copsà la seva fesomia adonant-se que era una noia jove molt i molt atractiva. Després, en incorporar-se, i sortir de l’amagatall, constatà que era alta i amb una llarga cabellera pèl-roja.

Marxà caminant en sentit contrari al cotxe. Baixà pel carrer Fulton, tot trepitjant sigil•losament les fulles de la vorera, i girant-se varies vegades per assegurar-se de que ningú la seguia. La perdé de vista i sentí algunes sirenes llunyanes que li donaren la sensació de que tot estava sota control. De ben segur eren els bombers o la policia. S’arraulí novament dins el llit constatant poc a poc que la tranquil•litat tornava al barri i s’adormí fins l’endemà.
Feia només uns dies que s’estava a Montreal, a casa d’una amiga de Barcelona que li deixava el pis quan era de viatge. Al matí següent, anà a l’obrador jueu de Queen Mary a comprar bagels amb sèsam i poppy seats. Uns veïns feien petar la xerrada tot fent cua. Comentaven el que ell també havia sentit durant la nit. Deien, en anglès, que s’havien despertat cap a les tres de la matinada. Com ell. I especulaven sobre possibles màfies russes instal•lant-se al barri. Aquestes xafarderies augmentaren la seva curiositat per conèixer què succeïa realment rere aquella tranquil•litat aparent. Malgrat anava mig adormit veié, de lluny, a l’altra banda del carrer on feia cua pels bagels, el local cremat i un cercle policial que impedia apropar-s’hi a peu. Encara hi havia un cotxe de policia i un de bombers i certament estaven investigant què havia succeït.

Després d’aquesta sortida, la única del dia, continuà preparant-se les classes que havia d’impartir a la Universitat Mc Gill tot fent-se un bagel de sèsam amb formatge per untar i salmó fumat amb anet fresc per dinar. Engegà el televisor del menjador i somrigué compartint el seu àpat amb Els Flintstons, Els Picapedra, que aquí parlaven québécois. De postres es cruspí un mufin de xocolata amb avellana i un bol de cafè aigualit.

Tot era espaiós al Quebec i aquesta sensació el feia sentir a gust. Sovint es quedava badant mirant els arbres, els ocells i els esquirols a través de les àmplies finestres. I aquell cel blau, molt molt blau, amb ànecs creuant-lo, que el transportaven dins la immensitat del Canadà.

Per la tarda trucà a una amiga per comentar-li l’explosió de la passada nit. Ella li corroborà que darrerament es produïen situacions inversemblants. Com per exemple trets creuats entre motoristes de bàndols diferents a barris francòfons de Montreal.

Quan penjà el telèfon, se sentí encara més encuriosit per aclarir què havia succeït veritablement aquella nit. No es treia del cap la noia pèl-roja, que li havia semblat espectacular, i que li recordava algú però no sabia ben bé d’on, el cotxe espitós i les explosions.

I fou durant les noticies del vespre, al televisor, que n’obtingué la resposta. Si més no, una part de l’explicació que cercava. Era l’any 1993. I deien que la nit abans s’havia enregistrat un incendi a un comerç de productes russos de la zona anglòfona de la ciutat. Hi havia algunes imatges i es veia la botiga de queviures del Chemin Queen Mary que havia cremat durant la nit.

Segons el presentador de les noticies, no s’havia pogut localitzar encara al propietari de l’establiment (o no havia volgut fer declaracions a la premsa, pensà ell). La policia del Quebec estava investigant-ho en col•laboració amb els bombers de Montreal. Es veien imatges del local completament socarrimat. Les mateixes que havia vist de lluny quan anà a comprar els bagels.

Decidí que l’endemà hi aniria a donar un cop d’ull, novament, per apaivagar la seva curiositat. Segurament ja es podria passar per davant mateix. Recordà una vegada, la única, en la que havia entrat dins d’aquell establiment. Fou quan vingué al Quebec la vegada anterior. Només oferien productes de l’Europa de l’Est i li sorprengué que hi hagués tan poca cosa en un comerç tan gran. De fet, hi havia una nevera de congelats al vell mig del local amb tan sols tres minúscules terrinetes de caviar. Quasi bé calia una lupa per veure-les. Era una botiga desangelada amb ben poca cosa a oferir.

Ara recordava perfectament que aquell dia havia pensat que resultava estrany obrir-la quasi buida. Ho atribuí a que feia poc que l’havien inaugurat i que segurament aviat tindrien clientela i oferirien una gamma més àmplia de mercaderies. I ara, justament a les notícies del vespre, s’adonava que aquell era el comerç que havia explotat. I certament el cotxe i la noia pèl-roja hi tenien alguna cosa a veure.
Fent-se aquestes càbales de Montalbano de pa sucat amb oli, continuà malgrat tot amb la seva vida de professor estranger invitat, donant classes de sociologia, amb el seu anglès de l’Eixample, una mica macarrònic. I durant els dies següents es forçà per no pensar-hi més. O, al menys, intentar-ho.

Però el cert és que unes setmanes després, quan ja semblava que ho estava oblidant, just a l’altra vorera del Chemin Queen Mary, quasi bé a l’alçada de la botiga cremada, n’hi obriren una de nova. Amb un rètol molt més gran, molt més acolorida, més fashion i pleníssima de gènere provinent de Rússia. Era una versió millorada de la que havia explotat. Li semblà una manera de plantar cara a l’adversitat si és que es tractava dels mateixos propietaris, però el cert és que no ho sabia i li van venir ganes d’esbrinar-ho.

Per això hi anà a comprar, fent-se l’interessat en gastronomia russa. Mostrà una certa fascinació, val a dir que una mica exagerada, per les nines de diferents mides exposades a les estanteries. I li digué a la dependenta que volia provar algun producte gourmet. Es deixà aconsellar i optà per un caviar no massa car, per uns blinis i per una ampolla de vodka. Mentre pagava aprofità per preguntar-li, dissimuladament, si eren els mateixos propietaris de l’establiment que havia explotat un temps enrere i la noia li assegurà que no. Li demanà si sabia què havia succeït i ella li respongué que segurament havia estat un curtcircuit.

Sortint de la botiga es quedà una estona fora, guardant-se el canvi a la butxaca i pensant que si els propietaris no eren els mateixos potser havia estat una lluita entre ciutadans originaris de l’Europa de l’Est per marcar territori en aquella zona de Montreal. Era un indret fronterer entre la zona jueva, anglòfona i rica, de Westmount, i el barri de Côte-des-Neiges, més popular i amb molta població francòfona d’origen africà. S’hi parlava bàsicament en anglès a Queen Mary i de ben segur que volien aconseguir-hi presència comercial.

Per això, en lloc d’anar directe a l’apartament aprofità que era al carrer per donar un tomb cercant pistes per poder resoldre aquest trencaclosques. Travessà l’avinguda i anà discretament al darrere de la botiga cremada on hi havia un carreró al qual accedí. Hi veié un habitatge molt modest a la part superior d’una mena de magatzem. Li semblà veure-hi la noia pèl-roja en el que semblava ser-ne la cuina, i lligant caps, s’adonà que era la mateixa que s’havia amagat al seu jardí. Ella no el veié perquè estava enfeinada fregant els plats però ell n’estava segur d’haver-la reconegut. Aquell vespre, satisfet amb la seva investigació, que certament havia donat els seus fruits, assaborí el caviar i els blinis i brindà amb vodka, sòl com un mussol, per la seva soirée russa a Montreal!

L’endemà, mirant el calendari de classes, realitzà que el trimestre s’acabava i que aviat tornaria a Barcelona. Repassant la llista de la seva classe, s’adonà que el cognom d’una de les seves alumnes, Ivanov, era de l’Europa de l’Est, possiblement rus, però repassant l’assistència, veié que no havia vingut a classe d’ençà la nit de l’incendi. Novament li picà la curiositat. Buscà la fitxa i constatà amb la fotografia que era la mateixa noia que s’havia amagat al jardí i vivia al carreró rere l’establiment cremat. Per això li sonava la seva fesomia!

La setmana següent s’ho va fer venir bé, aprofitant que per fi aquell dia la senyoreta Ivanov havia aparegut per classe, per demanar-li si podien parlar en acabat. Només veure-la apropar-s’hi va sentir una atracció brutal envers ella. I així, tot ansiós, en acabar la classe, va preguntar-li si estava bé sabent que havia faltat alguns dies a classe. La Tatiana li digué molt tímidament que tot estava bé i abans que desaparegués del mapa, va proposar-li caminar plegats travessant el Parc du Mount-Royal.

Ella acceptà la invitació amb un somriure. I la passejada donà peu a una xerrada banal però interessant alhora. Que si el paisatgista del Mount Royal, en Frederik Omstead, era el mateix que el del Central Park de Nova York. Que si ella no havia estat mai a Barcelona però que li agradaria molt anar-hi. Qui si a ell li encantava el Canadà i especialment el Quebec. Que per què no venia a Barcelona a fer un stage de recerca...

Tots dos se sentiren a gust i ell, com més a prop la tenia, i més estona feia que caminaven, més atret se sentia per ella. Era molt més jove però se la veia molt madura. Molt tímida. I reservada. Com si guardés un tresor que no es podia descobrir. Només es limitava a seguir la conversa educadament però a ell li passaven pel cap moltes més coses que el van començar a posar nerviós. Si s’hagués deixat portar pel seu rampell mediterrani li hagués dit de venir a casa seva però no s’hi atreví essent el seu professor i estant-se a casa d’una amiga. D’entrada, no li preguntà res sobre l’explosió per no incomodar-la, però no se’n pogué estar, i quan ja estaven albirant el barri de Westmount li deixà anar, com aquell qui res, si se’n sabia alguna cosa més al respecte.

La Tatiana, que així es deia, canvià la seva expressió sobtadament. Ja no es mostrà tímida i somrient. Tot d’un plegat, amb un posat incòmode, li respongué que no volia parlar-ne. S’acomiadà d’ell de manera expeditiva i continuà sola fins arribar a casa seva. A ell li va saber molt greu haver-la molestat. S’adonà que, un cop més, no tenia massa ma esquerra amb les dones.

Caminà sol el darrer tram fins al carrer Fulton rumiant en tot plegat. Ja a casa, agafà el llistí telefònic i constatà que l’adreça de la Tatiana, a nom d’un tal Alexander Ivanov, que segurament era el seu pare, coincidia amb la de la seva fitxa universitària on hi tornà a mirar la seva foto. Com més la mirava, més li agradava. I li sabia greu haver-la incomodat.

Donant-li voltes a tot això, els darrers dies a Montreal anaren passant bastant ràpidament. La Tatiana desapareixia quan acabava la classe la qual cosa no propicià cap més caminada. Llàstima pensava ell! I entre un nap i una ceba, ben aviat es trobà fent la maleta per tornar cap a Barcelona.

En acabar la darrera classe a Mc Gill li agraïren la seva col•laboració amb el Departament de Sociologia. Ell oferí la possibilitat d’acollir estudiants a la seva universitat, pensant especialment en la Tatiana. Si algú d’ells volia fer-hi alguna estada de recerca només caldria comunicar-li. I així, amb agraïments i oferiments de tota mena, clogué la seva etapa de professor invitat durant l’any acadèmic 1993-1994.

Tornà a la docència al campus de Bellaterra, paí la seva experiència al Quebec, acceptà mentalment que el clima de Barcelona era molt millor que el del Canadà per no tenir una mena de depressió post-Montreal, i es tornà a integrar a la vida acadèmica catalana. Què fàcil fer classe en català després de tants dies parlant en anglès! La Tatiana i la botiga russa cremada esdevingueren una anècdota que ell explicà reiteradament als seus amics catalans i li quedà aquella mena de nostàlgia que se’t queda al cor quan un enamorament ha estat només platònic.

I així, amb la feinada que tenia com a professor, i amb el poc temps que es consagrava a gaudir de la vida fora del campus, els anys continuaren fent la seva feina. Ell de vegades pensava en la Tatiana quan veia que a Bellaterra també hi havia estudiants russes. Però cap com ella. El temps el convertí en un professor reputat i sovint solitari. Dirigí algunes tesis, assistí a moltes conferències i seminaris arreu d’Europa. Tanmateix, la seva vida amorosa va continuar sent bastant freda, a no ser per alguna amant amb qui es veia de tant en tant per cobrir l’expedient sexual, però sense massa més.

I no fou fins bastants anys després, que el curs acadèmic 2011-2012, arribà una tal Tatiana Ivanov, professora de sociologia de la Universitat Mc Gill. Ell, encuriosit, anà a escoltar la seva conferència a la sala d’actes de l’hotel del campus. La temàtica li sorprengué perquè anava justament sobre la presència comercial dels immigrants originaris de l’Europa de l’Est a la ciutat de Montreal. S’assegué a la segona fila, però a un costat de l’auditori, per passar una miqueta desapercebut i per assegurar-se de que es tractava de la “seva” Tatiana. I així fou que, quan entrà a la sala, es quedà paralitzat. No només era ella, sinó que ara era una dona espectacular, madura, i molt més atractiva que quan la va tenir d’alumna a Mc Gill. Ella, modesta, no mirà als assistents. S’assegué centrant-se en repassar les seves notes. Només parlà amb el catedràtic que la presentà i amb la persona que l’ajudà a passar les imatges del power-point. I no fou fins que prengué la paraula, agraint la invitació amb algunes paraules en català que agradaren molt als assistents, i que inicià la seva explicació en anglès, que alçà la mirada, i que s’adonà de que en Frederic l’estava escoltant molt atentament. Estava al•lucinat. Era ella. En una versió millorada gràcies als anys. Era indubtablement el seu amor platònic. La noia que havia conegut al Quebec. Ella li somrigué i enrojolí. Les seves galtes i la seva pell, pèl-roja, anaren a l’hora. Tot era vermellós en el seu rostre.

La Tatiana mantingué les bones formes i continuà amb les seves explicacions demostrant que la metodologia de treball en estudis urbans al Quebec anava 20 anys per davant. En Frederic se sentí orgullós d’escoltar una conferència tan interessant i, sobretot, impartida per una dona enigmàtica i tan atractiva que mai l’havia deixat indiferent.

Explicà que de vegades hi havia conflictes dins la comunitat russa i que, en ocasions, aquests havien portat a confrontacions entre clans familiars. Argumentà, amb molt de detall, i amb mapes de diferents barris, que hi havia molta competència per aconseguir les millors localitzacions i obtenir el màxim de guanys econòmics. Explicà que els jueus d’ascendència russa havien establert majoritàriament comerços en la zona de Snowdon per la qual cosa deduí que possiblement pertanyia a una família jueva.

En acabar la conferència s’oferia un petit refrigeri al qual en Frederic assistí encantat. I quan el catedràtic del departament li anà a presentar la Tatiana, se somrigueren i li digueren, en un anglès impecable, que ja es coneixien. Es miraren als ulls molt contents d’haver-se retrobat. Rigueren plegats, brindaren amb dues copes de cava, i així fou que poc a poc s’acabaren quedant sols.

En aquell moment en Frederic li brindà la possibilitat de tornar a quedar per poder parlar una miqueta més tranquil•lament. Ella hi accedí de bon grat mentre ell l’acompanyà fins a la recepció de l’hotel. Quedaren allí mateix una estona després, aquell mateix vespre, aprofitant que ella marxava l’endemà. Es trobarien a la porta de l’hotel del campus a les nou. Ell la recollí puntualment amb el seu cotxe i anaren a Sant Cugat, a un restaurant prop de la plaça del Monestir.

Ella es mostrà encantada de descobrir una ciutat fora de la zona universitària i ell encara més de poder passar una vetllada amb la dona pel-roja més guapa que havia conegut mai. I fou així que entre rialles i molta complicitat, que en Frederic no pogué estar-se de preguntar-li detalls sobre la seva vida a Montreal.

La Tatiana li anà responent amb celeritat i desimboltura. Li digué que s’havia separat de la seva parella, d’en François, poc abans de marxar cap a Barcelona la qual cosa donà peu a que ell la convidés a prendre una copa a casa seva, a Sant Cugat, després del sopar que, certament, havia estat deliciós. Li ensenyà les vistes des de la terrassa del seu àtic, espectaculars amb Collserola al fons. S’assegueren al sofà i entre una cosa i una altra, amb un gintònic i amb aquella música de Miles Davis tan seductora, acabà succeint l’inevitable. S’abraçaren, es petonejaren, i passaren la nit junts.

L’endemà, en despertar-se, tot anà com una seda, fins que ella s’adonà que les preguntes d’ell l’anaven portant, de nou, molt enrere, més enrere, fins l’any 1993....Se sentí interrogada. Incòmoda. Ell, sense adonar-se’n de que això la feia sentir malament, mentalment s’anava concentrant cada vegada més en la zona de Westmount, de Snowdon, justament on ella havia viscut en l’època en que es conegueren.

Arribats a aquell punt, i per no repetir la mateixa escena que el dia que passejaren pel Parc du Mount-Royal, la Tatiana li confessà que l’incident de la botiga l’havia traumatitzat per les conseqüències que l’explosió havia tingut en la seva família, sobre tot en el seu pare.

El seu pare havia patit molt perquè obrir aquella botiga havia estat un esforç econòmic molt considerable per ells que acabaven d’arribar al Canadà i tot just havien acabat obtenir l’estatut de refugiats en aquell moment. L’explosió havia llençat pels aires la botiga, tota la inversió econòmica familiar i havia acabat amb la salut del seu pare.

I de resultes d’això, la família s’havia trencat en diferents pedaços. La seva mare havia mort quan ella era petita i per això mateix veure que el seu pare patia d’aquella manera, després de tants esforços, l’havia trasbalsat moltíssim en aquella època.

Després d’aquesta confessió li digué que havia de tornar a l’hotel i preparar-se pel viatge de tornada a Montreal. La tafaneria d’en Frederic havia trencat el romanticisme i havia tornat a mostrar-se molt poc hàbil amb una dona tan sensible. Com podia ser tan burro? pensà ell. I és que tantes hores estudiant no l’havien ajudat a desenvolupar habilitats socials amb dones atractives. Estava acostumat a estar sol com un mussol, i ara això li passava factura.

Malgrat tot, i per no sentir-se tan babau, dins del cotxe li semblà que ella se sentia una miqueta alleujada després d’haver-li explicat això de la seva família. En poques hores havien intimat molt i la Tatiana s’havia començat a obrir un poquet més. Sigui com sigui, ell l’acompanyà fins a l’hotel, li oferí portar-la a l’aeroport aquella mateixa tarda, però ella refusà dient-li que no calia. S’acomiadaren amb una certa tristor, de manera una miqueta freda, perquè haver parlat d’aquest tema tan dolorós havia eclipsat el romanticisme. I és que tot havia anat tan ràpid i havia estat tan intens que no havien planificat res i de sobte s’adonaven que no tenien cap perspectiva a partir d’ara. Es digueren adéu sense ser massa conscients de que potser no es tornarien a veure.

En tornar a casa seva a Sant Cugat, en Frederic obrí l’ordinador i comença a cercar en el Google més detalls sobre la família de la Tatiana. Volia continuar esbrinant per ell mateix el que la Tatiana li havia començat a explicar.

I efectivament, la seva recerca li ratificà que el pare, propietari de la botiga que havia cremat, ja era mort. De fet, havia mort poc després de l’accident a causa d’un atac de cor. Era un activista que al Canadà s’havia significat per defensar els drets humans, havia criticat obertament règims dictatorials, havia aconseguit l’estatut de refugiat per a la seva família, havia lluitat per més persones del seu país, i també havia creat una associació en defensa de les dones russes que s’havien vist confrontades a màfies i a tràfic d’essers humans. En Frederic sospità que justament per això, presumptament, la botiga havia pogut ser víctima d’un sabotatge.
Segurament la Tatiana no volia tenir res a veure amb tot aquest assumpte i per això es devia haver casat amb en François Lavoie, un arquitecte conegut al Quebec, el qual l’havia acollit amablement dins la seva família. I ella, poc a poc, coincidint amb la mort del seu pare, s’havia anat distanciant de la comunitat russa.

Però el matrimoni québécois, segons ella li havia confessat, no li va acabar de funcionar. Eren massa diferents l’un i l’altre, i per això, quan en Frederic li preguntà coses del seu passat ella no volia tornar a reviure aquest malestar. Necessitava una miqueta més de temps per anar parlant de coses que li resultaven doloroses i encara difícils de pair.

El que la Tatiana no li havia explicat encara és que tenia una germana vivint a París, l’altra a Seattle i la tercera a Londres. I ara que ella s’havia separat feia poc d’en François i que s’havia retrobat amb en Frederic a Barcelona, tot tornant cap a Montreal, i sense haver-ne parlat encara amb les seves germanes, començava a plantejar-se la possibilitat d’estar-se una temporada llarga a Catalunya.

Durant el vol fins a Montreal, decidí tancar l’etapa del Quebec. Només aterrar a Dorval sol•licitaria una beca de post-doctorat per establir-se a Catalunya. Ho veié molt clar. Volia tancar el fred i el malestar que arrossegava des que va explotar la botiga i va perdre son pare.

Telefonà al Frederic des de Montreal. Li digué que havia arribat bé. I aprofità per explicar-li la seva intenció d’establir-se a Barcelona properament. Li confessà que retrobar-lo havia estat el detonant per prendre aquesta decisió. Li digué que se sentia molt atreta per ell malgrat no s’havia vist en cor de dir-li en persona per la seva timidesa i que durant tots aquests anys que no s’havien vist sempre havia guardat un molt bon record d’ell malgrat tot. I que li aniria donant detalls dels preparatius i de l’arribada a Catalunya.

I qui sap? Potser així podrien conèixer-se millor amb en Frederic. I finalment li explicaria tot el que sabia sobre l’explosió i sobre la pressió que havia rebut el seu pare i que la corroïa per dins perquè mai abans s’havia atrevit a compartir-ho amb ningú del Quebec.

La nit que havien passat junts havia estat la més meravellosa que recordava des de feia molt de temps. Des del dormitori d’en Frederic, es veia el Monestir de Sant Cugat, il•luminat de nit, i aquelles imatges no se li esborraven del cap ara que tornava a ser a Montreal i s’apropava un nou hivern glacial. Ho tenia decidit! El seu objectiu ara seria establir-se a Catalunya i intentar, en la mesura dels possibles, girar full a una etapa de la seva vida que l’entristia perquè era conscient que el seu pare havia estat, molt probablement, víctima d’un complot.

I en Frederic, per primera vegada en molt de temps, també se sentí feliç i esperançat. Per que ell, per la seva banda, tot s’ha de dir! justament havia començat a pensar en la possibilitat de tornar al Quebec només deixar la Tatiana a l’hotel!