Boletes de coco

-Boletes de coco, boletes de cocoooo!

En Naüm no parava de repetir-ho.

L'àvia Albina se'l mirava i remirava, fent cara de pòquer.

-Boletes de cocooooo!

Li havien deixat el nen de quatre anys just el dia que s'havia anat a treure sang. Després li havia calgut menjar un entrepà de formatge manxec, el format gran, amb tomàquet, el pa blanc -'passaria' de l'integral aquell cop- i un bon got de vi negre, que fa sang. Després un cafè amb llet -res de amb soja- i una magdalena -sí, amb sucre blanc. Definitivament, amb aquell àpat la dona de seixanta-sis anys no disminuïria cap sacsó dels que feien gairebé una acordió en la seva oblidada cintura. Havia volgut anar al gimnàs, com acostumava a fer un cop al mes però... haver de tenir el nét era l'excusa perfecta. Fora màquines, fora exercici, fora disciplina pamplina. Cansava i si el cervell no volia, per què havia de fer cas el cos? Si ella era de caos! Aqueste elucubracions la van fer sentir tan bé que quan el nen va arribar ella prèviament havia comprat una bona quantitat de boletes de coco banyades en xocolata. Serien per després de sopar.

-Iaia, que poques!

En Naüm no era tonto. Sabia comptar: dins la bossa n'hi havia exactament cinc.

-Oooh! No pot pas ser! N'hi havia unes quantes desenes!
-Què són desenes, iaia?
-Números grossos com la meva edat! Hehehe! Però...aaaaah...ai, Naüm! La lluna! No l'has vista al cel? Vine, que hi anirem junts i veuràs...

El nen ja duia el pijama i la bata. Feia fred fort. L'endemà era dissabte i àvia i nét, dormilegues de mena, no es llevarien fins que el sol no fos ben amunt. Com...la lluna.


Des de darrere una finestra van mirar l'astre. No sortirien, que les calipàndries no interessaven. La temperatura, tallant, que es quedés a fora. A l'Albina, no obstant, li agradava més tastar la serenor còsmica entomant l'aire, però la criatura la frenava.

-Vull mirar-la des del terrat, iaia!

Li va posar una flassada al damunt. Ella es va abrigar amb una altra de més prima: el pas del temps hi tenia a veure. Si era de la seva infantesa!

Un cop a l'exterior l'Albina va dir:
-No sents olor de xocolata, Naüm? I de coco?
-Sí, iaia? Sí?
-Sí. Observa el satèl·lit.
-Quèee?
-La lluna. La d'avui és la més gran des de fa uns quants lustres.
-Ostres?
-No: vull dir fa anys. Ho han anunciat per la tele i per tot ple de pantalles. Ningú, Naüm, però, no sap perquè avui és més grossa.
-Per què? La veig molt bonica!
-Té un color blanc coco i unes ombres xocolatoses.
-Síii?
-Naüm: aquesta és la lluna de les boletes de coco. N'agafa d'allà on sap que n'hi ha i se n'atipa. Per això està tan rodona, tan plena i ufanosa.
-És tan maca! La perdono! Lluna: jo menjaré les cinc que queden!

El nen, més tard, un cop al llit, es va adormir convençut i somrient. L'Albina, també. Tot i que se sentia la panxa molt plena, molt farcida...de tantes boletes de coco.

-Sort que la lluna m'ha ajudat. Ai, això d'anar a donar sang m'ha trasbalsat la gana. No me n'he pogut estar!

No: li havia provat: havia fet imaginar l'infant. I allò era un gran aliment.