Blancaneus adormida

Plovisquejava. Dalt d’un turó, el tanatori, des dels finestrals del qual es podia veure el mar, una taca gris sense horitzons. Sempre l’havia fascinat de petita la imatge de la Blancaneus dins l’ataud de vidre, enverinada amb un tros de poma, semblava morta, però estava dormida. La seva mare no tornaria a obrir els seus ulls color de mel .Cap príncep li faria un petó. No es tornaria a escoltar la seva veu reconfortant, omplint la casa.

La Clara encengué una cigarreta i sortí a l’eixida, aspirant fort la seva olor a terra mullada. Tenia els ulls brillants, i les bosses de les ulleres més inflades. Portava aquells pantalons Armani i una cueta recollida sobre el clatell. Ell li tocà l’espatlla i ella es girà oferint un somriure tebi i cansat. Havia vingut!
La va abraçar. Es van quedar en silenci, dins una coreografia lenta de braços i mirades, que a poc a poc es va anar dissolent. La va mirar fixament amb els seus ulls foscos.No sabia mai què dir en aquests casos, només que comptés amb ell pel que fos, quan fos. La Clara ho agraí. La reconfortava. El convidà a seure. Un cafè? Es va fer un silenci llarg, només interromput per la cullereta i el sucre. Estava molt acompanyada, però ell no la volia deixar sola, volia que el deixés estar amb ella aquella nit.

Hi havia silencis parlats, i hi havia paraules que podien alleujar el pes de tota una vida. La Clara va fer una ganyota afirmant, i va sentir que començava a volar. Ja no estava al tanatori, ara era una gavina planejant pel cel prop del mar. La seva pobra mare era morta, però ella s’enlairava cel enllà, perquè aquella nit respiraria amb en Joan, i ja quasi el podia olorar. Al matí la despertaria una tassa de cafè , el soroll de la ràdio i el mirall entelat de la dutxa. Així era la vida, una muntanya russa zigzaguejant, i aquest cop ella estava a dalt. A dalt .

Pseudònim: Virgínia