Black Utopia

Un relat de: deòmises

Fred. El lament del cos torna
A embriagar l'esperit de les paraules
Com una negra utopia
Que trontolla entre tenebres triomfals
Traient del son la realitat adormida,
Tremolor de la tempesta futura

[(has preguntat a l'ossari de la sorna
fins quan han de lligar-nos les baules
del seu sarcasme, si algun dia
ens alliberarà dels seus camps de sal, guals
sense demà, on ha sembrat la nostra vida;
fins quan durarà la seva usura?)

accelerada persecució amb preguntes sense respostes que puguin satisfer-nos
algú sap on acaba aquest retrobament amb dantescos Infernos?
imaginem falsos somnis que no s'acompliran mai
en il·lusions construïdes en l'ingràvid espai
exterior sense oxigen sense origen tan sols el vertigen
atemporal d'ésser igual de feble de fràgil i de vulnerable com el perseguit aborigen]

Fred. El vent s'enduu el núvol que retorna
El batec i l'assossec entre saules
Brostats per a portar l'alegria
Als nostres cors mortals.
No vindrà la pluja? I la seva
Ànima d'aigua que dins nostre perdura?

Comentaris

  • Entre el somnis i la vetlla[Ofensiu]
    Dídac Sanahuja | 30-04-2008 | Valoració: 10

    entre la rima i a llibertat mètrica.

    Tens una facilitat per a crear es teus poemes que sembla que hi treballis constantment, que els revisis una vegada i una altra, però qui et coneix ja sap que mai no reviser res, que escrius la primera idea de tot i així la deixes.

    Dídac Sanahuja

    (Ja he penjat poemes meus...)

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

305974 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978