Benvinguda als quaranta!

Enguany no tenia ganes de bufar les espelmes al pastís. Ja n'eran quaranta! Massa per als pulmons. O massa per a la poca motivació de fer un any més. Total, quaranta no és més que un nombre, que va darrere dels 39. Per què una societat que et classifica pitagòricament? Quina agonia!
Aquell matí, com tots, s'aixecà a les 7. Es palplantà front a l'espill i somrigué. Bé. Algunes arruguetes es ramificaven al voltant dels ulls però cadascuna tenia la seua història. Es desentortolligà els cabells amb una paciència fraguada en anys de pràctica i es maquillà.

- Aix! No vull excedir-me amb el maquillatge, que acabaré assemblant-me a la tia Palmira, que vol amagar l'arruga i sols pareix un pallasso. O una relíquia policroma.

Riiiiing!

-Hola, mare! Moltíssimes gràcies per les felicitacions d'aquest matí! Han sigut la millor benvinguda als 40.

-Ai, filla! M'alegra veure't amb salut. Però no saps com m'angoixe en pensar quan jo tenia la teua edat. Ja estava casada vint anys amb ton pare, ja et tenia a tu i al teu germà que em feieu un goig enorme. Eixia al carrer de bracet amb el meu marit i els meus fills! I jo em sentia tan cofoia!

-D'acord, mare. Tu et sents envanida del que tens. Jo ara et diré perquè estic orgullosa del que tinc o, millor dit..., del que no tinc, per rebaixar-me al teu llenguatge:

Estic molt orgullosa de no haver-me casat tan aviat amb un home tan masclista perquè no hagués assaborit els plaers de la joventut. Estic orgullosa de no tindre un marit que confon el rol d'esposa amb el de segona mare i em manté amb el cap cot quan intente fer prevaldre la meua veu. Estic orgullosa de no tindre una argolla al coll que em lligue a la llar com a única font de satisfaccions i de patiments. I el més important, estic orgullosa de no viure en una societat encarcarada on haja de seguir patrons rígids i què ningú no m'assenyale amb el dit quan isca al carrer jo sola. Fins i tot amb la meua minifaldilla ajustadeta. I si algú hi gosa, que a mi m'importe un rave.

Llorenç Garcia