Becaina

Becaina

Vaig tancar els ulls.

Maldava per allunyar-me del destret, però encara ficava més els peus a la galleda i em sentia cruixir el cervell. L’orangutan pèl-roig de Borneo m’agafava de la mà i volia que m’enfilés tronc amunt, desficiós i encuriosit, per mostrar-me l’esplendor del seu reialme, passant per damunt de l’anaconda pellolivada, però vaig escapolir-me’n, avisat dels perills per la peulenta tortuga gegant d’Albabra, i vaig seguir el potacurt panda vermell que m’escrutava de fit a fit i em defugia a cada pas que jo feia per acostar-m’hi.

Enllà enllà, el tapir amazònic ull-llagrimós de musell afuat se m’acostava perquè li acariciés el curt pelatge amarronat, envejós de l’atenció que dedicava al mansoi bisó  banyacurt, que dubtava entre la fuga i el goig de la carícia. La girafa de Rothschild, carabruta i amb marcades taques poligonals a la pell, frisava, des de l’atalaia del seu coll, per capbussar-se a l’estany del lleó marí de Califòrnia, que, pell-lliscós i aerodinàmic, jugava a fet amb l’hipopòtam nan, dentgroc i entremaliat.

L’esquerpa i ullesmunyedissa hiena filosofava amb el cara-seriós mufló de l’Atlas, acompanyats pel silenciós i peugròs pingüí de Humboldt i per l’erudit i ulldaurat tigre de Sumatra, que aportava tesis singulars i un xic excèntriques a la disquisició sobre la transmigració de l’ànima. Jo me’ls vaig mirar de reüll i amb malfiança, encavalcat al llom del pellfalb lleó, i tot seguit vaig centrar l’ull en la colpidora dansa ritual de l’esbart de guanacs pell-rogencs, dirigits pel rinoceront blanc nas-ossat.
Una sirena d’alarma m’eixoriví mentre tot el personal del zoo comtal feia llargues corredisses sense destinació aparent.

Vaig obrir els ulls.


Pseudònim:
Làquesis