Cercador
Badalona virtual
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
Badalona virtual
Vaig començar a córrer, no sabia el que em passava. Estava molt marejada, només feia que accelerar el meu pas per amagar-me en algun lloc on no em pogués veure. El sentia a prop, darrere meu, parlant un idioma que jo desconeixia. Pensava que les cames em farien figa i que m’acabaria desplomant a terra, però això no va passar, jo seguia corrent com si res. Em va costar saber on era, fins que vaig veure l’emblemàtic Pont del Petroli.
Em buscaven per alguna cosa i no aconseguia recordar el perquè. Pensava que potser m’havien segrestat anteriorment i m’havien obligat a prendre una pastilla, perquè no recordava res...
Al passeig marítim hi havia un munt de gent amb patinet, bicicleta, patins… que em dificultaven el pas; però, alhora també ho feien al meu suposat perseguidor. Em va veure corrent i va seguir intentant enxampar-me.
Definitivament, em vaig desmaiar. Vaig perdre el món de vista en un tancar i obrir d'ulls. No sé quant de temps va poder passar fins que vaig començar a recuperar-me. Tornava a ser al mateix carreró on anteriorment havia començat aquella persecució. Vaig pensar que tot plegat resultava ser d’allò més estrany...
En un instant vaig tornar a veure aquella ombra, que em feia agafar calfreds només de veure-la al mur de totxana. La intuïció em deia “cames ajudeu-me” si no volia que em passés el mateix d’abans.
Aquesta vegada vaig decidir anar per dalt, seguint l’autopista, perquè hi havia un munt de botigues on poder-me refugiar. Vaig entrar en una que venien tota mena d’andròmines. Quan vaig notar que no hi havia cap perill, vaig anar cap a l’Ajuntament i en arribar-hi, els meus ulls només podien veure un fons negre amb unes lletres blanques que deien: “Game Over”. Sentia a molta gent que deia que per fi ho havia aconseguit.
Jo encara estava perplexa i m’aguantava la respiració. No podia acabar de creure que tot el que havia viscut només formés part de la fantasia. Vaig treure’m les ulleres de realitat virtual i vaig començar a vomitar.
Pseudònim: Badiu
Vaig començar a córrer, no sabia el que em passava. Estava molt marejada, només feia que accelerar el meu pas per amagar-me en algun lloc on no em pogués veure. El sentia a prop, darrere meu, parlant un idioma que jo desconeixia. Pensava que les cames em farien figa i que m’acabaria desplomant a terra, però això no va passar, jo seguia corrent com si res. Em va costar saber on era, fins que vaig veure l’emblemàtic Pont del Petroli.
Em buscaven per alguna cosa i no aconseguia recordar el perquè. Pensava que potser m’havien segrestat anteriorment i m’havien obligat a prendre una pastilla, perquè no recordava res...
Al passeig marítim hi havia un munt de gent amb patinet, bicicleta, patins… que em dificultaven el pas; però, alhora també ho feien al meu suposat perseguidor. Em va veure corrent i va seguir intentant enxampar-me.
Definitivament, em vaig desmaiar. Vaig perdre el món de vista en un tancar i obrir d'ulls. No sé quant de temps va poder passar fins que vaig començar a recuperar-me. Tornava a ser al mateix carreró on anteriorment havia començat aquella persecució. Vaig pensar que tot plegat resultava ser d’allò més estrany...
En un instant vaig tornar a veure aquella ombra, que em feia agafar calfreds només de veure-la al mur de totxana. La intuïció em deia “cames ajudeu-me” si no volia que em passés el mateix d’abans.
Aquesta vegada vaig decidir anar per dalt, seguint l’autopista, perquè hi havia un munt de botigues on poder-me refugiar. Vaig entrar en una que venien tota mena d’andròmines. Quan vaig notar que no hi havia cap perill, vaig anar cap a l’Ajuntament i en arribar-hi, els meus ulls només podien veure un fons negre amb unes lletres blanques que deien: “Game Over”. Sentia a molta gent que deia que per fi ho havia aconseguit.
Jo encara estava perplexa i m’aguantava la respiració. No podia acabar de creure que tot el que havia viscut només formés part de la fantasia. Vaig treure’m les ulleres de realitat virtual i vaig començar a vomitar.
Pseudònim: Badiu
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
298159 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!