Cercador
Avaluació contínua (Repte 330)
Un relat de: deòmisesEn Rodolf entra a corre-cuita al bar del costat de l'institut. El terrabastall i l'escampada de papers anuncien l'arribada un xic accidentada del setciències malastruc de Batxillerat. Riures i mirades furtives quan se li apropa en Nicolau, un dels companys, per ajudar-lo a recollir fulls i llibres.
-Estic nerviós
-Apa, no diguis bajanades, Rodolf, que amb els ulls tancats pots fer l'examen. Si ho dius una altra vegada, t'engego a pastar fang...
-I si em quedo en blanc?
-Tu? Abans s'hi quedarà el professor!
-No m'atabalis, que t'ho dic seriosament.
-Pep, prepara'm un cigaló de whisky per a aquest papallona -demana al cambrer mentre assenyala en Rodolf.
Baixet, amb ulleres de pasta negres, i vestit amb la moda més macarrònica que es pugui trobar, el cervell de l'institut es pren d'un sol glop aquell cafè batejat, gens acostumat a la beguda.
-Quin és el símbol de l'antimoni? I el seu pes específic? Quantes valències calen...si barregem un àcid i una base...et trobes bé, Rodolf? -la veu d'en Nicolau es dissipa, es barreja amb les converses del voltant.
-Disculpa'm un moment, estic marejat. El cigaló m'ha fet més mal que bé -el talla en Rodolf, i es dirigeix cap al bany.
El cap va pel seu compte, li rodola, necessita aigua fresca. Es mulla la cara, el clatell; entra en un dels lavabos independents i s'asseu a la tassa del vàter. Tira el cos enrere, fins que l'esquena sent la fredor de les rajoles i gaudeix de la tranquil·litat i del silenci de l'excusat. No hi ha exàmens ni alumnes en aquella habitacioneta. Tanca els ulls per alleujar aquella espiral concèntrica produïda pels nervis i pel cigaló...
* * *
-Que hi ha algú? -piquen la porta amb força.
-Un minut! -desperta en Rodolf mig desorientat.
En obrir la porta, en Pep, el cambrer el mira estranyat: -I tu, no havies de ser fent l'examen final? Ja fa mitja hora que tothom ha marxat...
-No fotis! Si és avaluació contínua...
l´Autor
374 Relats
1012 Comentaris
312428 Lectures
Valoració de l'autor: 9.91
Biografia:
Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.
Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.
Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;
Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.
***
Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...
***
deomises@gmail.com
EL MEU BLOG:
Es desclou la tenebra...
Lluís
13.05.1978