Assetjament

Un relat de: Concurs de Microrelats Arc a la Ràdio
ASSETJAMENT




Sí, sí que hi és, esperant a la vorera d'enfront. Agafe les nenes de les mans i accelerem el pas. Ell camina a certa distància, però no suficient per a amagar la seua presència. No sembla voler fer-nos mal, tanmateix, em sent alleujada quan, havent deixat les nenes al col·legi, s’oblida d’elles i continua seguint-me a mi. I encara més quan deixe de veure’l en agafar l’autobús per anar a treballar. Potser se n'ha anat. Al final del trajecte, però, m'adone de com soc d'ingènua: està esperant-m’hi. Clar, sap on treballe. Seu en un banc que hi ha prop de l'oficina, des d'on pot aguaitar l'entrada. No deixa de mirar-me quan passe per davant indiferent. No vull que pense que l'he vist, que el reconec.
Hauria d'avisar la policia però… què els puc dir? Si jo mateixa no ho entenc. Com explique que el meu exmarit ens segueix a tot arreu? I ell, per què ho fa? I sobretot: què fa ací? De veres no se n'ha adonat, que va morir a l'accident?



Manuel Pérez Alegre

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: