Assassinat

Sóc a dins de l’automòbil, aparcat prop de l’oficina on treballa l’home que busco per a matar-lo. L’home, ben jove, n’ha sortit puntualment com cada dia i encara que no pot tenir la consciència tranquil·la, el seu aspecte no traspua cap neguit. Poso la primera, la segona, la directa i quan ell travessa el pas de vianants en verd, l’envesteixo.. Ha catgut mal ferit. Un grup de gent l’ha volgut atendre, però encara que l’ambulància ha vingut de seguida i han volgut auxiliar-lo, no li han pogut salvar la vida.

He fet el que volia. Feia temps que ho volia fer, ho havia de fer, m’hi havia compromès amb mi mateix: qüestió d’honor i de venjança

Ara sóc davant els mossos: “jo conduïa el cotxe i he volgut matar-lo” –els dic. “Ell tenia la prioritat, passava en verd” –afegeixo. “Sóc culpable d’un assassinat premeditat, : faci’n de mi el que vulguin”.

M’han portat a la presó de Can Brians. I a la nit només tinc al pensament la meva filla de nou anys, la Berta, bonica, sensible, reservada, tímida, intel·ligent.
Aquest estiu quan va tornar de colònies va tornar plorant i ho va explicar “tot” a la seva mare. Els altres estius, en tornar d’aquells dies de colònies, no va tenir la valentia d’explicar-ho ni a la seva mare ni a mi. Tenia por d’aquell mal home.

I des del set anys, quan per primera vegada va anar a aquelles maleïdes colònies, la meva filla va perdre l’alegria. No dormia o tenia malsons. La varem portar a molts metges però no li trobaren la causa del seu defalliment.

Ara a la presó penso en tot això, veig la meva petita Berta com si la tingués al costat, i ploro per no haver sospitat el perquè d’aquell malestar de la meva filleta, bonica, reservada, tímida, intel·ligent. Ploro de ràbia .
Aquell brètol li va fer un mal irreparable! –exclamo amb una indignació que em surt de l’ànima.
Però ara ja ho ha pagat amb la vida.

I tinc una crisi nerviosa: ploro convulsivament tota la nit.

Marina Blava