Assaig a l'adversari

ASSAIG A L’ADVERSARI


Sola i muda. Somrient i trista. Brillant maquillatge i sal sobre les galtes. Tornava a ser el pitjor dia de la setmana, per la majoria dels mortals. Tanmateix una força s’apoderava d’ella en la lluita contra els llençols per encarar un nou dia. Volia que fos de nit per refugiar-se en la foscor i les llums de colors tènues de les tavernes per deixar-se anar.
Va despertar per gràcia, o per desgràcia, d’un sobresalt al cor. Un fil de veu ronca es donava de cops amb les parets del seu dormitori i va iniciar l’estúpida conversa:

-On vas amb els ulls ensorrats?
-I a tu què t’importa?
-Sembles ampolla a perforada...has trobat el seu missatge al fons del mar?
-Deixa’t de metàfores, i comporta’t.
-Vaja, ja no entens de rimes ni de versos...
-Prou! Les teves paraules emprenyen als més complaents.
-Et quedaràs ben sola…
-Doncs deixaré que passin les hores i m’enterrin amb la sorra que et sobra.

Plovia amb força. Al dormitori, unes mans ensangonades buscaven la forma de fer desaparèixer el roig de la ràbia. Arraulida com un fetus esperava la sortida del sol, quan en realitat el mirall li mostrava un rostre congelat com les seves extremitats. No gosava ni posar un peu a terra per avançar, però la vida seguia per inèrcia.

Frec a frec amb la mort, sensació momentània de plaer que la duia a la glòria, retornava al martiri d’estar morint amb vida. Quan els núvols van fer espai a un cel clar, va decidir-se a fugir, amb l’alè engolit per l’adversari. Fugia al pas de la por. “Voldria no despertar un dia d’aquests”. Era inútil, cada dia despertava.

No tenia sentit aturar-se a descansar. Podia optar per posar punt i final al martiri de sentir. La nit anterior ja no deixava pas al sol del que tant renegava cada matí. Un dolor corrosiu li colpia les parts més íntimes, per no parlar de la brutícia i la culpa que atrapa a les dones preses d’animals salvatges de la seva pròpia espècie. Així fou, que la nostra anònima va dir prou, despertant de nou...



Per: Ferotge Fèmina