Armari enfora

Un relat de: Xavier Lamarca

- Toc!, toc!
- Endavant!, casa meva és casa vostre - si és que hi ha cases d'algú -.
- Toc!, toc!
Benvinguts!. Passeu, passeu...Casa meva és oberta a tothom, aquí no hi ha propietat privada, tot és comunitari, la propietat es un robatori, les coses estan al servei de qui les fa servir, la terra és per qui la treballa. Fora els patrons! A baix el capitalisme! Visca el mestissatge, aturem la globalització.....
- Toc!, toc!, toc!
- I doncs, ? què hi fas tu aquí dins l'armari?
- Què puc sortir...?
- Sortir de l'armari ?
- Sí , m'agradaria. Entre vosaltres em sentiria acollit, perquè veig que sou gent liberal...
- Llibertària !, no confonguem...
- Bé, volia dir això, això mateix... aquí podria ser reconegut com el que sóc, no me'n hauria d'amagar, no sóc ni millor ni pitjor, sóc...diferent. Bé, que puc sortir?
- I que hi feies tu aquí dintre, com hi has entrat ?
- Quina pregunta!...hi vaig néixer, com tanta gent. Els armaris estan farcits de nadons que hi han crescut, i es clar que un dia o altre han d'eixir a la llum del sol, és una cosa ben natural. No naixien, abans, les criatures en una habitació de casa, sense gairebé ajuda, i es va passar desprès a néixer a les clíniques?. No hi ha un corrent naturalista, fortament emparentat amb els conceptes autogestionaris, que propugna tornar al part casolà? De què t'estranyes, doncs, que tornem als orígens amb el simple canvi modernitzador de substituir la cambra per l'armari?
- Es clar, no hi havia caigut... que hi ha algun nadó mes amb tu?
- No, ara ja no, va sortir fa un parell d'anys i em va abandonar, no n'he sabut res mes des d'aleshores.
- Vaja !, et devies sentir molt sol aquí dins.
- No et creguis, en un armari hi ha de tot.: jaquetes, pantalons, mitjons, calçotets, calces, sostenidors, faldilles, mocadors... en fi, que sempre et sents acompanyat i no et manca què posar-te. Només et manca, això sí, l'orgull de lluir el teu pamet davant tothom. La moda, ja se sap, no seria moda si només la guardessis per tu i no la poguessis ensenyar. T'imagines un Christhian Dior o un Ermenegildo Zegna que no tinguessin accés a les desfilades de moda, que no se'n parlés als telenoticies i les revistes rosa, que no escampessin glamour a la passarel·la "Gaudí" de Barcelona o a "Cibeles" de Madriz?. Què serien?: res de res, uns vulgars pijos de la Bonanova, no en farien ni cinc de calaix. Allò que és exclusiu, es cotitza.
- Si que tens rotllo, noi ! Apa, surt i deixa la porta oberta perquè es ventili, que amb els anys qui fa que ets aquí dintre, una lleonera deu semblar un jardí perfumat al costat del teu cau.
- Ni noi, ni lleonera. Potser m'he equivocat al jutjar-te per les teves paraules. Potser sí ets enrotllat però portes els conceptes desfasats. Que no has sentit a parlar del tercer sexe? I en quant als perfums i les olors no en tens ni idea. Que no saps que la pituïtària pot trempar o sucar igual que les gònades. Les olors, perquè te'n assabentis, tenen tanta força com la libido, en són un component essencial. Un perfum és una olor agradable. I que és una olor agradable?, doncs la que et fa pujar la libido, les ganes de....
- Fer l'amor ! ( i no la guerra)
- No siguis xiruquero, tio, que el moviment hyppie pertany a mitjans del segle passat; postmodernament se'n diu simplement cardar o follar, que vol dir anar al gra i deixar-se de floretes, túniques, armilles texanes, sandàlies i..
-...Mariconeres
- Alto aquí! T'has passat. Aquesta paraula avui està descatalogada. Els exemplars que en corren només es poden trobar empolsinats dins els cervells plens de teranyines de la gent dita benpensant que en realitat vol dir estúpidament enyoradissa dels temps pleistocènics, fatxa, carrinclona o ex-progre. El tercer sexe, com el tercer ull, és al front. Just aquí.
- Ei! moreno, que això no és el front, no em fotis la mà aquí que....tanco l'armari.
- No n'hi ha per tant! A la gent llibertària i alliberada com tu, no els escau tenir encara aquests prejudicis. Si fins i tot un gran carca com aquell Sant Pau de les e-pistoles (precedent inequívoc dels e-mails) que va viure l'any que Crist va perdre la sandàlia a l'hort de can Oliveres, ja ho va dir: estima!, i fes el que vulguis. Per cert, que aquell Sant Pau no era una persona ferrenya i misògina com el pinten, no: era alegre, era gai. La història sempre es falseja a favor del poder establert.
- Si que ets enllustrat ! Que fèieu classes d'Història Sagrada dins l'armari?. Però això teu és una historia cagada, perquè això ho deia Sant Agustí. Ei!, si no m'erro.
- I què té més, si em serveix per portar l'aigua al molí ?
- La mare que et va parir!, quins collons!
- Ni una cosa ni l'altre. Estàs mes rovellat del que em pensava, i uses un lèxic farcit de tòpics sexistes que avui dia jo no tenen cap significat. Si em diguessis "la proveta que va contenir l'esperma del donant anònim que va anar a parar a l'úter del primer transsexual a qui se li va implantar amb èxit aquest òrgan i que, llogat, va fer que per obra i gràcia de la Veiga, fecundes un dels òvuls que va donar -cobrant- una estudiant de tercer d'empresarials per a pagar-se el curs, i de la unió del qual amb el primigeni espermatozou multiètnic de la proveta en vaig néixer jo", ja seria una altre cosa, al menys ja tindria un sentit, seria actual i estaries "on" .
- Ah,.!, si?-
- I tant!, i en quant a això del collons...home! aquest és un llenguatge sexista impropi de tu. Quant comencem a fer distincions creem el brou de cultiu de la discriminació. Si dius "quins collons!" vol dir que exaltes a qui en té, en detriment de qui no en té, a qui denigres. I, a més, potser a qui vols exalçar per tenir-ne, no està satisfet de tenir aquest apèndix pendular que juntament amb el recurs tàctil i expansible que l'acompanya es propi d'un sexe físic que no te res a veure amb el sexe genètic o amb el sexe psicològic i, de fet, tant la seva mare com el seu sexe li poden fer fàstic o ser-li indiferents. De manera que, ja veus, has d'assimilar peremptòriament els conceptes per adequar-hi el teu llenguatge.
- Ja!....veuràs... Això em va una mica gran..., no per res, sinó perquè em toca l'apèndix pendular i m'enceta el recurs tàctil i expansible que un fill d'espermatozou multiètnic i d'òvul de tercer d'empresarials el trobi al meu armari, que és meu, s'endinyi les calces, de la meva companya, que és la meva, em digui com ha de ser el meu parlar, i em foti mà als meus....
-... Collons!
- No!, penques, això encara, això....Però aquesta caçadora, que portes, que és meva, amb aquest bulto que es marca a l'esquerra, no és una mamella quadrada i desaparellada, macareno, són els meus recursos econòmics. És la meva cartera, bandarra. La meva !
- Ondia !, i els teus principis?
- Els deso a l'armari de moment. Ells a dintre i tu.... a fora!!!. Que potser et pensaves que em mamo el dit? Els meus calés, són els meus calés, i els meus collons, són els meus collons.!




Comentaris

  • Bona![Ofensiu]
    filladelvent | 06-02-2006

    Tens xerrera per estona... com a mínim els teus pesonatges.

    Un bon cinisme per riure's una mica de l'avui, de l'ahir, i òbviament, del demà.

    -Filladelvent-

  • Hilariant[Ofensiu]
    Arxiax | 09-06-2005 | Valoració: 9

    simplement fantàstic, simplement divertit i confusament reiteratiu, tòpic fins l'etrem i justament per això original i exclusiu... tantes veritats en una sola rialla!

  • Irònic,...[Ofensiu]
    rnbonet | 19-05-2005 | Valoració: 9

    ...sarcàstic, surrealista, bestial! Amb idees ben trobades i frases lapidàries... la teua versió de "sortir de l'armari" és l'òstia!
    Salut i rebolica, xicot. I humor que no falte!

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Lamarca

Xavier Lamarca

27 Relats

50 Comentaris

42261 Lectures

Valoració de l'autor: 9.36

Biografia:
Quan escric davant la pantalla, de vegades els personatges se'm revolten i exigeixen que no traeixi la seva biografia. Jo els dic que només gracies a mi en tenen però, tossuts, es neguen a seguir el meu pla i actuen pel seu compte.
Quan això passa - que és el millor que pot passar - em limito a escriure la història que em dicten sense afegir-hi de la meva collita, sinó el que observo i penso que els passsa pel cap o per les vísceres.
De fet, escriure una historia no es altra cosa que deixar-se portar per una veu que xiuxeja a l'orella. No cal inventar res, tan els personatges de carn i ossos com els imaginats tenen vida pròpia, i si no en tenen val mes plegar i oblidar-los.
Però un cop el relat és acabat, i publicat soc jo qui es queda sol al darrera la pantalla.
La història ja no es meva, és de tots aquells que se l'han fet seva.