Aretusa

ARETUSA

Aquell Nadal va ser càlid, quiet; sec i, no sé si va ser aquest el motiu per el qual Aretusa va decidir oferir vi als meus visitants, en lloc de l'aigua amb la que els rep habitualment. Aquell, com en la majoria dels dies, vaig tenir una sola visita, la de la meva néta, qui, a causa de l'edat, no està avesada a prendre begudes alcohòliques. Mai n'ha tastat cap i quan Aretusa li va acostar la bacina plena del vi blanc, provinent de la gerreta, que aguanta sempre amb la mà dreta; la nena va fer un comprensible escarafall, es fa agafar a la barana i no va pujar els esglaons de dos en dos per culpa de la llargada de les seves extremitats.
Des de aquell dia, esplèndid pels qui, passi el que passi, pensen que l'aigua és un element vulgar que, indefectiblement surt de totes les aixetes a demanda nostra i gràcies a un entramat de canonades. Des de aquell dia, esplèndid pels que mai hem conreat la terra i, oblidem la nostra dependència absoluta de la seva fertilitat; des de aquell dia, la meva néta, va decidir no abillar mai més amb els vestits de la seves nines, la reproducció, que, per la seva bellesa tothom pensa que és de Venus i que la meva mare, al cel sia, va oblidar en un racó d'un dels replans de l'escala per deferència al nebot que li va regalar i com a mostra evident d'haver-se modernitzat en acceptar exhibir un cos nu a l'entrada de casa.
Potser quan van omplir el motllo, que la va conformar, d'aquella pasta, imitació barroera, del marbre amb vetes; ho fan fer per servir la comanada d'una o d'una trentena de figuretes de Venus de setanta centímetres d'alçada. N'estic convençuda, van encarregar i vendre estàtues de la deessa de la bellesa però, jo, observadora com soc, en veure que ens oferia aquell bol buit, vaig saber que era d'aigua i per tant, ella era Aretusa, una grega a Siracusa, la deïtat de les fonts, una minoria més aprofitant les ocasions per a obrar miracles i fer-nos adonar de la seva existència. 



 Pseudònim: Neus Llorenç