Ares i Tique

Ares i Tique


Primer va ser un xiulet. Després tres o quatre zumzejos sords, com molestes moscardes voletejant queferoses en una vesprada d’estiu. Uns segons després, el pacífic prat esclatava en mil trons. Mànegues de terra s’elevaven a pocs metres d’on m’amagava, protegint-me absurdament el cap amb els braços, gitat de bocaterrosa només eixir de la trinxera.

Plorava, gemegant, rodejat del caos vertiginós en el què mil homes cridaven furiosos contra mil homes més i morien, junts els uns i els altres, entre explosions, foc i projectils. De vegades, una detonació més propera em feia cridar i tremolar. Una d’aquelles deflagracions espantoses va fer impactar quelcom contra el meu muscle i vaig girar el cap per esbrinar què m’havia colpejat. La mirada vidriosa d’un camarada s’alçava incrèdula cap al front, on un petit forat traspassava el cap de part a part. El seu crit congelat em feia gust a ferro i terra i vaig tornar a amagar el cap per no sentir-lo. 

Esgotades les llàgrimes, el silenci va conquerir el prat i les abelles van gosar tornar a saltar de rosella en rosella. Després, caiguda ja la nit, els focs tremolaven sobre el silenci, enlluernant estrepitosament l’espai entre trinxeres. Aleshores vaig seure allà on les llàgrimes seguien vessant sobre la terra molsosa, un rogle al meu voltant verd de gespa i encerclat del marró de la terra remoguda i la sang embassada. Els camarades que tornaven, arrossegant fusells i amics ferits, em tocaven el front i es besaven els dits. Conjuraven amb el gest els favors de la mateixa Fortuna cega que, capriciosa en el seu girar, aquell dia s’havia enamorat de mi.


Signat per Joan Alemany