aparences

És molt vell, més, no pas senil. Assegut a la vora del caminet es recolça en una roca on tantes vegades ha descansat, junt amb el gos d'atura que durant anys fou el seu fidel acompanyant. Escudrinya l'horitzó, més lluny de la vall que s'estén sota els seus peus, on la boirina de la calitxa desdibuixa les carenes de les montanyes.

Rialles jovenívoles el treuen de la seva abtracció. Un grupet de noietes d'uns 11 anys irrompen dins el seu espai. Estàn fent el que és la darrera excursió abans de vacances. Abans de començar a anar a l'"insti". Estàn esvalotades davant la perspectiva d'anar a l'escola "dels més grans".
La jove professora, sempre els fa un discurset quan surten, discurs sobre el qual han de fer una redacció aportant opinions. És bona professora, les vol preparar per quan vagin a l'intitut. Aquesta vegada no se li acud cap tema, té el cap ple d'altres pensaments, ella també està un xic alterada, acava de rebre la certesa d'una molt millora de feina pel curs vinent.

Les noies en veure el pagés s'aturen sorpreses. La més decidida li pregunta sense ni dir bon dia:
_ Escolti qué és aquella punxa que es veu d'alt d'aquella montanya?
_ Una casa (li contesta el vell amb un to sec)
_ Una casssaaaa ?
Les noietes riuen nervioses, però la preguntaira, que també és la més intel.ligent, insisteix, aquesta vegada amb un to més formal.
_ Perdoni, vostè sap de quin color és aquella casa?
_ La paret que dona cap aquí és blanca. Contesta el vell pagés.
Aquesta vegada les companyes riuen obertament.
_ I les altres parets? (continua la noieta, aquesta vegada ja seriosa, intrigada per l'actitud del vell, seient-se també a l'herba i mirant-lo al mateix nivell.

Ell l'observa, no hi veu malícia.
Li respon amb un to més proper:
_ No ho se bonica, no les he vist mai.

La professora, que ha escoltat la conversa una mica apartada, mena les nenes altre cop cap al camí tot saludant al vell amb un somriure cordial.

Gràcies a ell, ja ha trobat el tema: els parlarà de les aparences.