Ànsia de voler saber i conèixer món

Avui, mentre explicava a la meva cosina petita d'onze anys que d'aquí a una setmana m'enlair cap a Tailàndia, he vist en els seus ulls la mateixa il·lusió que tenien els meus quan els oncles i padrins arribaven de qualsevol racó amagat del món - tan distint als indrets europeus que jo havia visitat amb els meus pares - i em contaven tot allò que havien vist i recorregut.
Encara record cada un dels regals que em portaven, tots tan representatius de la terra que havien trepitjat durant setmanes, però el millor regal per a mi era observar entusiasmada la quantitat d'instants que havien retratat amb la seva Canon EOS-5D.
Les imatges revelaven paisatges i persones totalment desconeguts per a mi en aquell moment. Com és ara la natura manifestada amb tota la seva esplendor enmig de la selva de Costa Rica, els dromedaris que semblaven diminuts davant la immensitat de les piràmides d'Egipte, les muntanyes d'arena inacabables, difícils d'oblidar, del desert del Sàhara o els mamífers més importants d'Àfrica corrent enmig d'una jungla exuberant i verge a Kènia o Botswana - entre d'altres-. I jo intentant imaginar veus, sorolls, històries a contar de tot aquell paratge. El saber se'm quedava curt quan realment el que jo volia era sentir amb la vista, el tacte, el gust, l'olfacte i l'oïda aquelles aventures.
Cada vegada que finalitzaven un viatge, la curiositat em duia a fer-los algunes preguntes com per exemple si anaven descalços a l'escola els nens de la foto, si havien tocat la trompa d'aquell elefant tan gran, perquè es pintaven la cara aquelles persones si no era carnaval, o com es comunicaven amb les tribus d'aquells països si envers de parlar només feien sorolls.
Avui, ja en els meus quasi vint-i-tres anys, jo, he gaudit d'explicar-li cada una de les aventures - les que es poden explicar a una nena d'onze anys - que vam viure en els meus últims viatges. Contestant cada una de les seves preguntes, algunes molt semblants a les que feia jo de petita:
- Existeixen granotes vermelles?
- Esmorzàveu arròs amb plàtan? Què és això negre que té l'arròs per sobre?
- Vau pujar damunt un dromedari? Tenien seient com els cavalls aquí quan els munten? Era còmode?
- Tots aquests nins que dormen a terra junts són germans?
I algunes altres més... Seguides d'un "Jo de gran vull conèixer tot això que estàs coneixent tu".
Jo, li explicava amb la pell eriçada mentre recordava totes aquelles històries plenes de càrrega emocional. Però sobretot perquè observava com amb ella - des de la infància - compartim aquesta ànsia de voler saber i veure món, aquesta manca de por per obrir la ment, comprendre altres maneres de viure i de pensar sense deixar-nos limitar pel temor.
Quan hem arribat a una de les darreres fotografies de l'últim viatge, m'ha demanat:
- Estau rient molt en aquesta foto... Ja els coneixíeu?
- Ens coneguerem quatre hores abans que la Núria pitjàs el cercle blanc de la pantalla per retratar el moment, però d'ells me n'he emportat anècdotes per a tota la vida.