Anònima

Maleït anonimat i maleïda existència! I el més gros és que és en va queixar-me perquè, qui consolarà una estàtua? Si almenys fos una nimfa de la Fontana di Trevi o qualsevol de les santes que observen la gernació a la Piazza di San Marco. Però no pretenc picar tan alt amb la genialitat de Bernini. Em conformaria amb el granit malgirbat i maldestrament cisellat de qualsevol escultorastre, si em deixessin escollir. O ni això, llautó del més barat perdut enmig d'una sala d'exposicions en una ciutat de l'Àsia emergent. Veuria tantes monedes submergides dins de l'aigua d'aquella font i la rigidesa de la pedra polida que m'anul·laria els moviments per recollir la xavalla, que em superaria aquesta impotència. O les manasses de quatre galifardeus maleducats damunt del cos modelat per l'artista sense haver consultat el meu criteri, i jo sense poder-los ventar una bona cleca al bell mig del clatell. Posats a triar, preferiria que passessin de llarg quasi sense prendre'm esment en l'escalfor d'un museu que en plena intempèrie de la ciutat. L'art urbana és soferta, calladament sacrificada. Encara que sembli un joc de nens això d'esdevenir una altra cosa, com una disfressa o un embolcall. I aquest sòmines, què coi es pensa, que soc un paisatge per a les seves selfies? Que pagui el preu, que és més baix que una entrada al MNAC. La voluntat i, inclús si li ve de gust, un desig perquè, com en les aigües tèrboles d'una font, tampoc aquí no es concedirà. Amb flaix, de veres, inútil, capsigrany, tòtil? I marxarà, el garrepa, i no dipositarà ni un trist cèntim? Tant de bo li caigués un llamp ara mateix! Corre esperitat ara? I la resta de persones també? Com si haguessin escoltat les meves imprecacions... I tanta cridòria i tants xiscles, hauré de moure'm per saber què passa, al final. Tot i que vagi contra els principis de les escultures humanes. Però, què es creu aquell de la furgoneta blanca! Serà ruc, o no sap que les Rambles són un espai per als vianants!? I no s'aturarà? Hòstia...