Ànima econòmica

Un relat de: deòmises
Des de l'època de l'institut que el Simbomba tenia excuses per a tot. Si decidíem anar el diumenge al cinema, la pel·lícula no li feia el pes o ja l'havia vista d'estrena a Barcelona, amb el seu pare. Quan tots els de la colla estàvem emparellats, ell deia que volia gaudir encara de la vida, no embolicar-se mentre fos jove (per aquells temps, algú de nosaltres li va penjar el renom que encara conserva). I li interessava el futbol, però només quan el temps no acompanyava per baixar al parc i xutar la pilota. L'interès el perdia sobtadament si s'olorava un matx contra uns altres nois de la barriada veïna. I sempre el vèiem amb la mateixa fesomia quan ens veia gaudir: una cara d'amargat i uns ulls de peix bullit amb matisos d'enveja silenciosa, que s'accentuava si rèiem o ens besàvem amb les nostres xicotes o ens acariciàvem i ell només buidava gots de cervesa, sense fre ni seny. Amb la mirada fixa a la bromera, no seguia les nostres converses, però insistia a acompanyar-nos a fer unes copes, malgrat saber que hi aniríem en parella. O ens observava de reüll si ens estimàvem, cosa que era inevitable, per molt que anéssim amb cura.

Ara, vint anys després, me'l trobo pel carrer, amb uns llibres sota el braç. Solitari i capcot, em reconeix i em saluda fredament, aquella mirada li reapareix de nou quan faig un ràpid repàs al meu currículum vital, des d'allò laboral als afers domèstics, fills i matrimoni inclosos. Sense cap maldat, m'interesso per ell. Abans que obri la boca, sé què em dirà, com si l'hagués acompanyat durant aquests vint anys. La seva situació és igual d'immutable que la dels anys estudiantils.

—I res de xicota? No em diguis que encara segueixes... —dic. No goso dir-li Simbomba, és clar, ni esmentar l'adjectiu verge però se sobreentén.
—Igual, company. A més, tu no saps quin perfeccionament he assolit en les meves palles —em respon, sense embuts. I, amb un posat de superioritat, m'etziba: —I els diners que m'he estalviat... Cap matrimoni és tan baix de cost...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

305974 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978