Cercador
Anestèsia caduca
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
Anestèsia caduca
Ajaguda sota els llençols veig com el dia comença a treure el cap per darrere de l'edifici de tendals de color carbassa. La mirada impacient del despertador m'indica que ben aviat em parlarà. Tot just m'aixeco, obro el calaix, però no la trobo. Noto com tot el meu cos es desperta pels calfreds de pànic. Capgiro tota l'habitació i res. Obro bosses, maletes, estoigs… i tampoc. Em vesteixo i marxo sense esmorzar.
Tots els seients del tren estan plens. M'agafo a la barra del sostre perquè em sostingui la feblesa. El fet de saber que no està a prop meu encara em fa sentir més vulnerable. Justament, avui decideixes deixar-me sola. És la primera vegada que em fas això. Per què? Creus que ja no et necessito? Creus que ja soc capaç d’encaixar tota mena de notícies? Això ho decideixo jo, no tu.
La sala d'espera està buida, m’assec en els seients que estan davant de les finestres. Prefereixo mirar l’horitzó per esvair la tensió que ronda pel meu cos. Escolto el meu nom, em giro i veig una noia amb bata blanca que m’espera davant de la porta de la consulta.
El dia ja ha sortit del tot i em mira amb cara de pregunta. No tinc ganes de contestar-li. El que m’agradaria fer seria extirpar les paraules que em reboten dins la ment. Busco un mocador per les butxaques i el que trobo no és per eixugar la humitat salada de les meves galtes. La faig passejar entre els meus dits. Noto com la seva textura rugosa frega el traç de les meves empremtes. La trec de la butxaca per escorcollar-la amb la mirada, per preguntar-li per què no ha fet res, per què no ha modificat les paraules que m’han dit. El seu silenci em fa tancar la mà amb força i acompanyat d'un crit de dolor, la llenço lluny de la meva credulitat caduca.
Pseudònim:
Panda
Ajaguda sota els llençols veig com el dia comença a treure el cap per darrere de l'edifici de tendals de color carbassa. La mirada impacient del despertador m'indica que ben aviat em parlarà. Tot just m'aixeco, obro el calaix, però no la trobo. Noto com tot el meu cos es desperta pels calfreds de pànic. Capgiro tota l'habitació i res. Obro bosses, maletes, estoigs… i tampoc. Em vesteixo i marxo sense esmorzar.
Tots els seients del tren estan plens. M'agafo a la barra del sostre perquè em sostingui la feblesa. El fet de saber que no està a prop meu encara em fa sentir més vulnerable. Justament, avui decideixes deixar-me sola. És la primera vegada que em fas això. Per què? Creus que ja no et necessito? Creus que ja soc capaç d’encaixar tota mena de notícies? Això ho decideixo jo, no tu.
La sala d'espera està buida, m’assec en els seients que estan davant de les finestres. Prefereixo mirar l’horitzó per esvair la tensió que ronda pel meu cos. Escolto el meu nom, em giro i veig una noia amb bata blanca que m’espera davant de la porta de la consulta.
El dia ja ha sortit del tot i em mira amb cara de pregunta. No tinc ganes de contestar-li. El que m’agradaria fer seria extirpar les paraules que em reboten dins la ment. Busco un mocador per les butxaques i el que trobo no és per eixugar la humitat salada de les meves galtes. La faig passejar entre els meus dits. Noto com la seva textura rugosa frega el traç de les meves empremtes. La trec de la butxaca per escorcollar-la amb la mirada, per preguntar-li per què no ha fet res, per què no ha modificat les paraules que m’han dit. El seu silenci em fa tancar la mà amb força i acompanyat d'un crit de dolor, la llenço lluny de la meva credulitat caduca.
Pseudònim:
Panda
Comentaris
-
Relat rebut[Ofensiu]Concurs ARC de microrelats a la Ràdio | 18-01-2023
Relat rebut correctament. Entra a concurs.
Recorda, ja no el pots esborrar!
Qualsevol dubte contacta amb nosaltres en el nostre correu:
concursos.arc@gmail.com
Gràcies per participar.
Comissió XIII Concurs ARC de microrelats
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
293785 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!