Analèpsi en Do major

Va obrir els ulls. Quelcom l'havia despertada. Podria haver estat un cop de bastó caigut a terra, fruit d'una mà, ara maldestra, o bé un "crescendo" del fil musical. Els seus ulls blaus brillaven il·luminats pels rajos de llum que entraven per la finestra de la sala. Observà les partícules de pols que la claror deixava entreveure. Un ball místic que l'encisà el temps just per agafar forces. Pensà en aixecar-se, però desistí. El sol tenyia les butaques granats de la sala d'una infinitat de nous matisos vermellosos. Va aixecar la mà i la posà a l'alçada de la cara. Observà els solcs que el temps havia deixat en la pell d'unes mans que no reconeixia, però que de la mateixa manera que sabia que el moviment d'aquella pols es tractava d'un ball rítmic, també sabia que aquelles mans eren seves. Aclucà els ulls.

Els obrí. Les onades del mar sonaven de fons i la sorra de la platja li escalfava dolçament els peus. Els nens feien xivarri i corrien amunt i avall amb els seus cubs. De tant en tant, bufava la tramuntana acompanyada d'algun calfred. La remor del mar, els xiscles dels nens, el vent, tot encaixava harmoniosament en aquella sintonia. L'Antoni llegia un llibre mentre acaronava les seves mans d'una pell blanca i llisa. Ella li somrigué.

Obrí els ulls. Les primeres notes del preludi per chelo de Bach sonaven a la sala, els seus ulls blaus escorcollaren la sala cercant la mirada còmplice d'algú conegut. Només trobà cares desconegudes.

—Margarida, maca, vol ara el suc?

Ella observà sense entendre, però aquell somriure la tranquil·litzà. La dona jove acaricià la seva mà marcada pel temps, i prosseguí el camí cap a les altres butaques. Va cloure els ulls.

Els desclogué, l'Antoni era a l'aigua, gesticulant perquè hi anés. Ella s'aixecà.
Un cop sec sonà a la sala. Algú desorientat deixà anar el bastó i el recollí. Els seus ulls blaus, però, continuaren tancats. La posta de sol enfosquí la sala, un breu xiuxiueig preludià que el disc ja havia acabat.

Psudònim: J.M. Vila