Cercador
Anacronismes. [text no creat amb IA]
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
Les coses que pot arribar a fer algú amb temps lliure i voluntat d'emplenar-lo, per tal de no acabar mirant-se el melic i donar entrada a pensaments negatius...! En aquesta línia, entre les diverses banalitats que un servidor col·lecciona, per entretenir-se, s'hi troben els anacronismes. No em refereixo a errors o descuits involuntaris, com que en una batalla medieval de pel·lícula aparegui un guerrer amb un rellotge de polsera, a la sorra es marquin clarament les roderes d'un vehicle a motor o que a la llunyania es vegi un jet solcar el cel —totes tres badades s'atribueixen a la superproducció "El Cid" (Anthony Mann, 1961)—, sinó a equivocacions derivades del desconeixement de la Història o de la història de l'Art, de la Ciència i de la Tecnologia. Heus-ne ací quatre exemples.
No estic segur de si la sèrie de TVE "Fortunata y Jacinta" de 1980, basada en la novel·la homònima de Pérez Galdós, la vaig veure a la tele en alguna reposició o bé a la web RTVE Play. Sí que recordo, però, dos anacronismes. L'acció transcorre en Madrid, entre desembre de 1869 i abril de 1876, i en una escena es veu la multitud que celebra la proclamació de la Primera República enarborant la bandera tricolor. Doncs bé: aquesta bandera —roja, groga i morada— no es va adoptar fins a la Segona República Espanyola; la bandera de la Primera va seguir sent la "rojigualda" i només es diferenciava de la monàrquica en l'escut. Una altra escena ens situa en el Teatro Real i, mentre alguns dels personatges de les llotges i la platea s'observen amb binocles, a l'escena es representa "Tristany i Isolda". Doncs bé: aquesta òpera de Richard Wagner es va estrenar a Múnic en 1865, però a Espanya no es va estrenar fins a 1899 i va ser al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.
La multipremiada novel·la "La sega", del valencià Martí Domínguez (Crítica Catalana, Crítica dels Escriptors Valencians, Crítica Amat-Piniella i Serra d'Or, tots de 2016), transcorre a finals dels anys quaranta en uns masos de Vistabella del Maestrat, al peu del Penyagolosa, on els masovers es troben al mig de la pugna entre el Maquis i la Guàrdia Civil, rebent d'una banda i de l'altra. En el capítol VIII de la tercera i última part, "LA BATUDA", es diu sobre Ferroviari, sobrenom de l'únic guerriller supervivent:
"Els masovers que l'havien vist deien que semblava embogit, que parlava a soles, que feia por. Alguns també deien que Ferroviari en el seu desvari acusava els aliats d'haver-se venut a Franco, d'haver-los abandonat, que tots eren uns feixistes, uns desgraciats, uns malparits. També deien que assegurava que Franco utilitzava els satèl·lits dels americans per a localitzar-lo, a ell i als altres guerrillers, i que per això corria enquimerat mirant cap al cel, per si podia pispar l'aparell espia que els perseguia, llançant insults com un foll."
Si teniu en compte que el primer satèl·lit artificial va ser el soviètic Sputnik 1, que va orbitar el 4 d'octubre de 1957, que quatre mesos després, el 31 de gener de 1958, els EUA van llançar l'Explorer 1, el seu primer satèl·lit, i que fins al 10 d'agost de 1960 no van aconseguir posar en òrbita el KH-1, el primer satèl·lit espia, us adonareu que l'afirmació de Ferroviari se situa fora de context.
Acabo amb la novel·la en castellà que estic llegint ara, "Presentes", del també valencià Paco Cerdà, Premi Nacional —estatal— de Narrativa 1925. Tracta sobre el trasllat de les restes de José Antonio Primo de Rivera, fundador de Falange Española, des del cementiri d'Alacant —ciutat on fou afusellat el 20 de novembre de 1936— a L'Escorial, per decisió de Francisco Franco. El trasllat es feu a peu, amb tota pompa, amb dotze falangistes que duien el fèretre a coll i s'anaven rellevant, entre el 20 i el 30 de novembre de 1939. En el capítol "25 de novembre: El Provencio, km 244" es diu:
"Camino de El Provencio, ya entrada la noche, el locutor de Radio Nacional narra la estampa de esa mujer que sale a la carretera para besar el terciopelo negro que cubre el féretro. También cuenta el grito de otra mujer, un alarido de pena que rasga la noche. El locutor recrea la imagen de esa muchacha que se asoma a la ventana y grita Madre, si es José Antonio, y no dice Madre, es el cortejo de José antonio, ni Madre, es la comitiva de José Antonio, ni Madre, es el entierro de José Antonio, recalca el locutor. Dijo Madre, si es josé Antonio. Así lo relata la voz del transistor para que lo escuchen los españoles. Hay que imaginar a esa familia anónima junto al brasero, una tarde parda y fría de invierno, la cena ya recogida, una silla vacía, monotonía de guerra tras los cristales. No es difícil imaginar esa otra familia común, el alivio recobrado, las heridas abiertas, otra silla vacía, a veces triste como una tarde del otoño viejo, y el pensamiento junto a las tumbas de los muertos."
La paraula "transistor" fa referència a un component electrònic, a base de semiconductors, usat per amplificar o commutar senyals elèctrics i, per extensió, també designa els receptors de ràdio que funcionen amb transistors. Aquest component va ser inventat en 1947, però no va ser fins a la dècada dels cinquanta que es va acabar imposant, substituint les làmpades anomenades vàlvules termoiòniques, més delicades i grans, i que dissipaven més energia. Així que ja m'explicareu què hi fa una ràdio a transistors en 1939...
Fins a cert punt, són disculpables les patinades de Martí Domínguez i de Paco Cerdà, nascuts en 1966 i 1985, respectivament, perquè van arribar a un món on els satèl·lits artificials i els transistors ja formaven part de la quotidianitat. Si jo vaig detectar de seguida els esmentats anacronismes no fou perquè hagués llegit molts llibres d'història de la Ciència i la Tecnologia: va ser senzillament perquè sóc de 1947, recordo la notícia del primer Sputnik i la novetat d'aquelles petites ràdios a transistors.
No estic segur de si la sèrie de TVE "Fortunata y Jacinta" de 1980, basada en la novel·la homònima de Pérez Galdós, la vaig veure a la tele en alguna reposició o bé a la web RTVE Play. Sí que recordo, però, dos anacronismes. L'acció transcorre en Madrid, entre desembre de 1869 i abril de 1876, i en una escena es veu la multitud que celebra la proclamació de la Primera República enarborant la bandera tricolor. Doncs bé: aquesta bandera —roja, groga i morada— no es va adoptar fins a la Segona República Espanyola; la bandera de la Primera va seguir sent la "rojigualda" i només es diferenciava de la monàrquica en l'escut. Una altra escena ens situa en el Teatro Real i, mentre alguns dels personatges de les llotges i la platea s'observen amb binocles, a l'escena es representa "Tristany i Isolda". Doncs bé: aquesta òpera de Richard Wagner es va estrenar a Múnic en 1865, però a Espanya no es va estrenar fins a 1899 i va ser al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.
La multipremiada novel·la "La sega", del valencià Martí Domínguez (Crítica Catalana, Crítica dels Escriptors Valencians, Crítica Amat-Piniella i Serra d'Or, tots de 2016), transcorre a finals dels anys quaranta en uns masos de Vistabella del Maestrat, al peu del Penyagolosa, on els masovers es troben al mig de la pugna entre el Maquis i la Guàrdia Civil, rebent d'una banda i de l'altra. En el capítol VIII de la tercera i última part, "LA BATUDA", es diu sobre Ferroviari, sobrenom de l'únic guerriller supervivent:
"Els masovers que l'havien vist deien que semblava embogit, que parlava a soles, que feia por. Alguns també deien que Ferroviari en el seu desvari acusava els aliats d'haver-se venut a Franco, d'haver-los abandonat, que tots eren uns feixistes, uns desgraciats, uns malparits. També deien que assegurava que Franco utilitzava els satèl·lits dels americans per a localitzar-lo, a ell i als altres guerrillers, i que per això corria enquimerat mirant cap al cel, per si podia pispar l'aparell espia que els perseguia, llançant insults com un foll."
Si teniu en compte que el primer satèl·lit artificial va ser el soviètic Sputnik 1, que va orbitar el 4 d'octubre de 1957, que quatre mesos després, el 31 de gener de 1958, els EUA van llançar l'Explorer 1, el seu primer satèl·lit, i que fins al 10 d'agost de 1960 no van aconseguir posar en òrbita el KH-1, el primer satèl·lit espia, us adonareu que l'afirmació de Ferroviari se situa fora de context.
Acabo amb la novel·la en castellà que estic llegint ara, "Presentes", del també valencià Paco Cerdà, Premi Nacional —estatal— de Narrativa 1925. Tracta sobre el trasllat de les restes de José Antonio Primo de Rivera, fundador de Falange Española, des del cementiri d'Alacant —ciutat on fou afusellat el 20 de novembre de 1936— a L'Escorial, per decisió de Francisco Franco. El trasllat es feu a peu, amb tota pompa, amb dotze falangistes que duien el fèretre a coll i s'anaven rellevant, entre el 20 i el 30 de novembre de 1939. En el capítol "25 de novembre: El Provencio, km 244" es diu:
"Camino de El Provencio, ya entrada la noche, el locutor de Radio Nacional narra la estampa de esa mujer que sale a la carretera para besar el terciopelo negro que cubre el féretro. También cuenta el grito de otra mujer, un alarido de pena que rasga la noche. El locutor recrea la imagen de esa muchacha que se asoma a la ventana y grita Madre, si es José Antonio, y no dice Madre, es el cortejo de José antonio, ni Madre, es la comitiva de José Antonio, ni Madre, es el entierro de José Antonio, recalca el locutor. Dijo Madre, si es josé Antonio. Así lo relata la voz del transistor para que lo escuchen los españoles. Hay que imaginar a esa familia anónima junto al brasero, una tarde parda y fría de invierno, la cena ya recogida, una silla vacía, monotonía de guerra tras los cristales. No es difícil imaginar esa otra familia común, el alivio recobrado, las heridas abiertas, otra silla vacía, a veces triste como una tarde del otoño viejo, y el pensamiento junto a las tumbas de los muertos."
La paraula "transistor" fa referència a un component electrònic, a base de semiconductors, usat per amplificar o commutar senyals elèctrics i, per extensió, també designa els receptors de ràdio que funcionen amb transistors. Aquest component va ser inventat en 1947, però no va ser fins a la dècada dels cinquanta que es va acabar imposant, substituint les làmpades anomenades vàlvules termoiòniques, més delicades i grans, i que dissipaven més energia. Així que ja m'explicareu què hi fa una ràdio a transistors en 1939...
Fins a cert punt, són disculpables les patinades de Martí Domínguez i de Paco Cerdà, nascuts en 1966 i 1985, respectivament, perquè van arribar a un món on els satèl·lits artificials i els transistors ja formaven part de la quotidianitat. Si jo vaig detectar de seguida els esmentats anacronismes no fou perquè hagués llegit molts llibres d'història de la Ciència i la Tecnologia: va ser senzillament perquè sóc de 1947, recordo la notícia del primer Sputnik i la novetat d'aquelles petites ràdios a transistors.
Comentaris
-
veritat [Ofensiu]Matulan | 26-11-2025 | Valoració: 10
Els autors de renom i amb possibles quan fan narracions històriques paguen l'assessorament de doctors amb història. Els directors de cinema també. També és veritat que hi ha hagut directors que per rodar en el mateix escenari, on havia passat la història, no han amagar detalls que en el moment no hi eren.
En literatura el millor és llegir narracions fetes per autors que van viure en l'època de la narració. Si n'hi havia, perquè quan més lluny en el temps més incongruències temporals deu haver-hi.
De tota manera, la ratlla del jet en plena Edat Mitjana reconec que molesta. Ara, equivocar-se de bandera o posar un transistor abans de temps, crec que s'hauria d'evitar.
A mi, em passa que en documentals dels anys setanta i vuitanta, em sembla veure-hi mòbils. Em va semblar que una figura de renom del ciclisme dels setanta, es posava la mà a la butxaca del mallot es treia un mòbil i es mirava els missatges. Llavors vaig pensar: impossible! No sé que mirava? però semblava un mòbil dels actuals. -
Exhibició[Ofensiu]llpages | 26-11-2025
Dubto molt que si ens proposessin de descobrir els anacronismes que surten al relat fóssim capaços d'encertar-ne cap. S'han de tenir molts referents al cap per intuir que alguna cosa grinyola en la història que vas llegint i, en això, l'autor demostra una lucidesa i una saviesa extraordinàries. Per treure's el barret, Joan!
-
Obelix[Ofensiu]SrGarcia | 25-11-2025
A mi m'agraden Asterix i Obelix: Quan els celtes van arribar al que avui és la Bretanya, els dòlmens i menhirs ja estaven fets i van flipar igual que tothom. Aquí l'anacronisme és per a fer riure.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Relat per commemorar les 250000 lectures. [text no creat amb IA]
- Dos i dues. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre LLATINADES. [text no creat amb IA]
- En alemany o en anglès? [text no creat amb IA]
- Inescrutables però escrotables. [text no creat amb IA]
- Havien begut oli. [text no creat amb IA]
- Somriures i somriures. [text no creat amb IA]
- Relat per commemorar les 234567 lectures. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre EL MENJAR. [text no creat amb IA]
- Anacronismes. [text no creat amb IA]
- Relat per commemorar les 222222 lectures. [text no creat amb IA]
- Com les cireres. [text no creat amb IA]
- 20-N. [text no creat amb IA]
- Continuació de "L'amic Ludwig" (12/09/2025). [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre L'HORT DE TARDOR. [text no creat amb IA]