Amor ignot

Amor ignot


M'agrada quan fa això. Quan s'arrauleix, intentant envoltar el meu cos amb el seu. El cap sobre el meu muscle i amb un braç i una cama sobre mi. Té la pell tèbia i suau. M'agrada.
M'encanta el dibuix de les seues natges amb l'esquena, i com se li aborrona la pell i arqueja el cos, emetent un gemec diminut en acaronar-la, lliscant els dits pel seu cos aprofitant la nuesa.
M'encisa el seu perfum, suau però profund, l'olor dels seus cabells, el sabor del seu cos.
M'agrada. M'agrada molt.
No tinc ni idea de què fa ací ni com va entrar en casa. Me l'he trobada aquest matí en despertar-me: a la cuina, fent el desdejuni i vestida amb una samarreta meua. Li he preguntat qui era, sorprés, i ha començat a plorar. M'ha desarmat. Li he demanat perdó, tot i no saber per què, i ens hem abraçat, una abraçada intensa, familiar, tendra. Hem desdejunat junts i me n'he anat a treballar.
He passat el dia pensant en ella: debatent-me entre la incertesa de saber qui era i el desig de trobar-me-la de nou en tornar a casa. Així que quan hi he arribat i no l'he vista, el món sencer m'ha caigut a sobre amb una intensa sensació d’abandonament, de solitud. He mirat per tota la casa i he trobat l’armari ple de roba seua, el raspall de dents i les seues cremes al bany. Aleshores s’ha obert la porta. No sé d’on ha tret les claus, però era ella que també semblava tornar del treball. M’ha preguntat què feia i jo, alleujat, he dissimulat per no espantar-la. Hem sopat amb una conversa frugal, hem vist una pel·lícula i ens hem gitat.
No sé. La trobe familiar i no sé perquè. Ben mirat, podria tractar-se d'una assassina psicòpata... o una extraterrestre encetant la invasió del planeta pel meu pis. Tant se val. L'estime.


Manuel Pérez